La metàfora

Un dels incidents d'aquesta campanya electoral excessivament llarga va ser la mala metàfora de Ramon Tremosa, un home que, quan es calça el barret de candidat, sol caure en pífies insospitades. Dir que Franco hauria somiat un president com Montilla per a una Catalunya democràtica és un enorme error, perquè Franco, ni en el pitjor dels deliris, no somiava amb cap mena de democràcia, i menys amb una Catalunya que pogués tenir un president, és a dir, una dimensió de poder polític. No es poden forçar les paraules, ni jugar amb la realitat, ni violentar determinats límits: José Montilla és un vençut, de família de vençuts –altrament no hauria estat un emigrant–, i m'estranya que Tremosa no li reconegui aquesta sensibilitat. Ara bé: només que hagués dit “nacionalisme espanyol”, la metàfora quadrava. El franquisme, de fet, va ser una exacerbació violenta, abjecta i feixistoide (eren els anys 30: Europa estava a punt de saltar pels aires) del nacionalisme espanyol de sempre, i aquest sí que permet una minúcia de poder polític a canvi d'anar llimant les asprors que la catalanitat provoca en l'encaix amb Espanya. Aquesta sí que és una funció que el PSC de Montilla ha assumit amb alegria: el llenguatge propi del catalanisme per fer colar una ambició ben regional que no destorbi, sinó que acati, el projecte espanyol modern.

Dit això, em sembla més interessant analitzar la resposta que va proferir, justament indignat, el senyor Miquel Iceta. Iceta és un home d'una ironia feridora, brillant, que cola les bufetades amb la suavitat pròpia d'una ballarina clàssica. Diu Iceta: Tremosa és un fill de papà que no es va apuntar a la política fins que no hi havia càrrecs per ocupar. Gran sentència! En primer lloc, Tremosa (1965) tenia deu anys quan va morir Franco, perquè és deu anys més jove que Montilla (1955): hauria hagut de fer antifranquisme al parvulari. Segon, a la Transició el futur president militava en el maoista PCI i els partits hiper-radicals eren un grumoll que feien més nosa que servei; ho dic jo que aleshores feia el mateix des d'un independentisme excessivament fragmentat (us sona?). Vull dir que la seva contribució a la lluita va ser, com la meva, pròxima a zero. I, posats a apuntar-se a la política, què és millor?: haver estat professor o haver estat tota la vida a l'aparell del partit?

Ens queda la gran expressió: fill de papà. Són fills de papà tots els fills de la classe mitjana? Estic una mica tipa de dues coses; l'una, que el PSC vagi repartint carnets de bon ciutadans només a aquelles persones que es declaren d'esquerres. I, dues, que un obrer valgui més que algú de classe mitjana, no per mèrits personals, com seria de desitjar, sinó per origen. Conec plançons de classe treballadora que són bastant més fills de papà que no pas els nois de classe mitjana que Iceta menysté, i viceversa. Ser de classe obrera no és cap mèrit: és una circumstància. El que compta no és d'on vens sinó on arribes. Però encara n'hi ha més (ja veieu tot el que dóna de si aquesta metàfora com a mirall del país i els seus prejudicis i mites). En el llibre El retorn dels catalans, amb perdó per la citació, faig precisament un repàs dels mites que han tunejat els catalans perquè cedeixin davant d'aquesta tasca d'erosió que plantegen els partits pro Espanya, el PSC de forma subtil i el PP a la brava. Un dels mites és justament aquest: que els obrers són més nobles i valuosos –definitoris!– que els fills de papà de la classe mitjana catalana, els catalanets, sempre dit amb sorna.

No només això. Parlem un moment d'emoció catalana. La classe mitjana, durant el franquisme, potser sí que va estar calladeta (no sempre ni tota), potser no va protagonitzar cap lluita èpica, però va fer una cosa fantàstica: va aguantar el país. Va llegar a la següent generació una llengua, una cultura i una ambició nacional. Ramon Tremosa n'és fill i perquè va rebre aquest llegat avui és eurodiputat i brega per concretar un eix ferroviari mediterrani que el govern espanyol, esclar, mira de fer passar per Saragossa. Ramon Tremosa és hereu d'una resistència sorda però real, que també era heroica a la seva manera, i això és el que el senyor Iceta no detecta ni interpreta, i d'aquí l'insult. Els obrers feien la seva lluita mentre la classe mitjana aguantava l'estructura vertebral del país; els dos gestos eren necessaris, perquè sense aquesta resistència catalana el nacionalisme espanyol se n'hauria sortit i avui tindríem democràcia i región, que és el veritable sentit del programa autonòmic del PSC. El problema és que la lluita obrera ha esdevingut un mite i la resistència nacional no. Mitificar la continuïtat catalana hauria estat donar importància a la identitat nacional, una cosa que des de l'esquerra i des de la dreta espanyoles s'ha atacat per provinciana i poc cosmopolita. Fora noses, oi?

Alguns, i no assenyalo, parlen de “patriotisme cívic” com l'únic possible en un país de forta immigració: és donar als nouvinguts (de totes les èpoques) el protagonisme que automàticament es nega als autòctons i als que van esdevenint catalans al llarg dels anys. Com si l'emoció catalana no pogués ser compartida, o com si no fos justa, al costat d'un projecte polític que, com tots, ha de ser argumentat i racional. El patriotisme és identitari, perquè ha de tenir un compromís amb la identitat del país, igual que el projecte, més ample i polític, ha de servir per aglutinar també la gent que estigui fora de la identitat! Independència sense identitat? És que només hem d'aspirar a ser més rics?