ca montes
Una nit a Barcelona
Botifarra rescata la llengua més popular i genuïna imaginable en ple segle XXI
Dijous, quan va acabar de cantar a l'avinguda de la catedral, la mirada de Pep Gimeno Botifarra va semblar que es perdia per un segon. Molts dels assistents al seu concert ens vam alçar per aplaudir-lo amb ganes durant una bona estona i ell semblà torbat per un moment, “tan lluny de casa”. Hi havia públic de tota classe i estil però es notava que més de tres i més de quatre ja l'havien anat seguint per ací i per allà i “se sabien les cançons” com va dir ell mateix des d'un escenari de la Mercè que imposava, de tan gran.
Si el lector és dels que van anar o han anat a cap altre concert d'aquesta força de la natura criada a mig camí de Xàtiva i Lloc Nou no cal que jo li explique res més, ja es poden estalviar l'article. Però si no l'han vist mai no deixen escapar la pròxima oportunitat.
Perquè Botifarra no només canta i fa acudits. Botifarra retorna la terra a grapats, rescata la llengua més popular i genuïna imaginable en ple segle XXI i reconcilia amb el País Valencià fins i tot el més conspicu dels descreguts. Al sud el seu èxit és apoteòsic però ara la brama ha corregut cap a dalt i creix cada dia més.
També, per si calia més mística encara, perquè Botifarra ha esdevingut un dels símbols de la derrota de les polítiques d'extermini propiciades pel PP. Pep canta des de fa dècades però és en els darrers anys que el seu nom ha esdevingut un dels més populars del país, just en un moment en què segons els plans de Camps i companyia ja no n'hauria de quedar ni rastre. Ell, però, cada nit el canta i cada nit els aplaudiments esclaten, ho van fer també a Barcelona, quan recorda que ve des del cor de la Costera “d'allà on renaix de les cendres / el meu País Valencià”.
Dijous, però, els aplaudiments van esclatar dues vegades perquè tot just acabar el posaren en una furgoneta de vidres fumats i travessà la ciutat per poder arribar al Fòrum a temps de cantar de nou la mateixa cançó, ara amb els seus amics d'Obrint Pas. I per un segon el Fòrum, com abans la catedral, va semblar València. València la bona.
