Per què faig vaga

Avui faig vaga –els diaris la fem un dia abans per contribuir a fer que demà sigui rar– malgrat que els sindicats convocants sembla que ho hagin fet expressament perquè ningú s'hi apunti. Convocar una vaga general per finals de setembre quan el decret llei de reforma laboral que la provoca va ser aprovat pel Consell de Ministres el 16 de juny és una solemne collonada de CCOO i la UGT, que si algun missatge han enviat és que la cosa no deu ser tan greu, si la protesta es convoca pel cap de tres mesos. Però faig vaga perquè no es tracta pas d'un referèndum a favor o en contra dels dos sindicats majoritaris sinó d'oposar-se a una llei aprovada al Congrés el 9 de setembre, amb els vots del PSOE i l'abstenció del PNB, que va contra els meus interessos: fins fa dos dilluns, si l'empresa on treballo em volia acomiadar ho tenia molt difícil per estalviar-se de pagar-me una indemnització de 45 dies per any treballat; ara, presentant quatre números té garantit despatxar-me pagant 20 dies per any. Per això faig vaga, i confiant que, si som molts, farem que el PSOE i els seus còmplices es facin enrere. Perquè és cert que és més fàcil tombar una reforma quan es prepara que quan ja està feta, però Rodríguez Zapatero és un especialista en la marxa enrere –hi ha precedents fiscals i autonòmics ben recents– i això anima a pensar que aquesta vegada no serà diferent. Faig vaga malgrat que les empreses diguin que se les perjudica sense que en tinguin cap culpa, perquè són les màximes beneficiàries d'un canvi que encara troben curt i perquè no n'he trobat cap que, per ajudar els seus treballadors –“el capital humà”, que diuen que és el seu principal actiu–, hagi demanat a Zapatero que s'estigui quiet.