Ai, les banderes…

El poeta Joan Brossa deia amb la seva diabòlica punteria conceptual que les banderes menteixen. No sé si tenia raó del tot, però segurament també podríem concloure que, en un altre sentit, les banderes sempre han estat imprescindibles perquè simplifiquen els missatges complexos. De fet, em temo que les properes eleccions catalanes seran un autèntic festival de banderes diverses cadascuna de les quals pregonarà la seva mentida. Però no totes són igual de clares i, en bona mesura, d'aquí en dependrà l'èxit o el fracàs de qui les alci. Per exemple: el PP català exhibeix sense pudor la bandera espanyola. Diuen que Espanya és la solució als problemes catalans, però naturalment no expliquen que aquesta Espanya es basa en la pràctica desaparició de la diversitat: Catalunya, tal com ha fet València, s'ha de suïcidar per engrandir-se. CiU és una altra opció que també branda una bandera que sembla meridianament clara i coherent: els nacionalistes ens anuncien sota l'onejant quadribarrada que només Catalunya és la solució de Catalunya... D'entrada sembla lògic, però de seguida veiem que aquest missatge simple amaga la trampa de reiterar unes evidències que en la formulació actual tenen com a mínim trenta anys: no anem gaire més enllà del regionalisme, res d'aventures autodeterministes, retòrica nacional buida que no espanti la base social profundament conservadora que, per definició, abomina dels canvis i creu que el pacte polític es basa en una prodigiosa habilitat per abaixar-se els pantalons.

Una altra bandera que veurem clarament és l'estelada, la independentista. Els darrers set anys ERC ens ha dit amb raó que el camí cap a la independència passa per la democràcia i per ampliar els principis d'aquesta pràctica que, a l'Estat espanyol, té estranyes limitacions que es deriven d'allò que es va acordar el 1978 en el pacte constitucional, que per cert ara s'ha incomplert de manera flagrant. Però resulta que la bandera independentista se la disputen una colla de personalismes i, tot debatent sobre les essències, podem acabar fent inviable la mínima unitat necessària. Qui sap si en comptes de treballar per la independència de Catalunya estem construint un galimaties que allunyi els votant d'aquesta opció. I a tot això cal afegir-hi la bandera d'ICV, la bandera de l'Europa verda i realment socialista, la que avui sembla impossible però que s'oposa a l'Europa dels banquers, els mercaders i els polítics que ens han dut al carreró sense sortida on som ara. En aquest sentit els recomano el llibre de Joan Herrera Economia i ecologia, amb un pròleg de Daniel Cohn-Bendit. És un llibre sa i valent. Però cal admetre que la bandera d'ICV, tot i tenir futur, és imprecisa amb relació a l'estructura de l'Estat espanyol. La qüestió es resol amb referències vagues al federalisme, a la confederació, al sobiranisme i l'autodeterminisme i a un cert corrent independentista que també és viu a ICV.

I encara hi ha la bandera del PSC. ¿Ai, quina és la bandera del PSC? ¿La de l'Espanya federal? Vet aquí un greu problema, perquè resulta que aquesta bandera no existeix. La bandera espanyola que avui és oficial simbolitza altres coses i no sembla versemblant creure que el socialisme faci onejar la bandera republicana. En temps de Felipe González el PSOE anava amb la bandera monàrquica però era evident que el partit havia fet una opció històrica per la modernització de l'Estat. Era el pacte de la Transició que mantenia símbols del passat a canvi del canvi. Però ara, amb Zapatero com a líder, només es visualitzen la falta de full de ruta, les dependències externes i les decisions ambigües o clarament equivocades. Zapatero és un desastre sense pal·liatius i el pitjor president de la democràcia espanyola. Però això de banda, encara hi ha un altre problema: el PSC no és el PSOE i, per tant, avui el PSC no té bandera. Perquè no ens enganyem: si la dependència del PSOE és més que evident, el discurs oficial de dir que al PSC tothom és catalanista no serveix per guanyar eleccions, que és del que es tracta.

El més trist és que el PSC dels presidents Maragall i Montilla va semblar que havien fet una clara aposta estratègica: els socialistes catalans superaven les diferències d'origen i pactaven uns governs realment catalanistes i d'esquerres que donava veu a la Catalunya sociològicament majoritària i que no havia governat més enllà dels ajuntaments i les diputacions. Per mi, amb els alts i baixos que calgui admetre, els dos tripartits han estat el millor que ens ha passat a Catalunya de 1980 ençà. El balanç és bo, s'han gestionat de manera admirable les polítiques socials i la cohesió, s'han fet plantejaments d'esquerres en temes com la sanitat, l'educació o la llengua, i a més s'han tret de la circulació els discursos victimistes i la màscara d'un nacionalisme de barretina, pa amb tomàquet i pocs hospitals...

En fi, potser el PSC encara no està prou cohesionat a nivell intern a l'entorn de les polítiques dutes a terme durant els darrers set anys. Potser es confon tenir una actuació independent amb tenir opcions independentistes. En tot cas si la bandera que es busca és la federal –sigui com sigui aquesta bandera– hauria de quedar clar que el federalisme és diversitat i, per tant, el PSC no és el PSOE. Cal fer visible que els socialistes de la resta de l'Estat són diferents als socialistes catalans, cal un grup parlamentari a Madrid i plantejar amb valentia i clarament les discrepàncies i les coincidències amb el PSOE. Perquè resulta que vivim en un món de banderes...