Sí que l'esperen

“Jo no t'espero”, pregona la campanya dels qui no voldrien que els peus del sant pare trepitgessin la capital catalana. Menteixen. L'esperen amb la mateixa ànsia que els barcelonistes esperem el Reial Madrid. Res més excitant per a qui es veu a si mateix com un guerriller que tenir l'enemic ben a la vora.

Per als fanàtics de la religió laïcista el dimoni viu a la romana plaça Sant Pere i el moment oportú per organitzar aquelarres i exorcismes arriba tot just quan fa les maletes i viatja. Vade retro Satana, i que els infants siguin protegits de la superstició i la irracionalitat; Vade retro Satana, i que l'estat deixi de promoure la caritat a costa de la justícia social; Vade retro Satana, i que les escoles deixin de ser utilitzades com a plataformes d'apostolat, reciten animosos convençuts de salvar el món amb el seu rés agnòstic.

El pensament màgic no és un monopoli de les religions. L'aposta per la infal·libilitat tampoc. La laïcitat viscuda com a dogma és el record més present de Nicolau Eimeric, inquisidor català que foradava les llengües amb claus.

Aixopluguem-nos dels qui volen desterrar la caritat en nom de la justícia social. La persona caritativa és sempre una bona persona. En canvi, la justícia social, què voleu que us digui, era la coartada de Stalin i també de Robespierre.

L'esperen. I mentre ho fan esmolen arguments rovellats forjats en una altra època sense entendre que el món gira, cada dia una vegada, i que la intolerància d'avui és més fàcil de trobar en una altra vorera.