El premi Nobel i Catalunya

Reconec que he llegit poc Vargas Llosa. Ha guanyat el premi Nobel i això significa que és un autor immens, sens dubte, però l'únic llibre que he llegit d'ell (El Paraíso en la otra esquina, una obsessió pels anys polinesis de Gauguin) em va semblar avorrit. No perquè no hi passés res, ser avorrit no és això. Bé, la seva literatura m'ho ha semblat fins ara i tindré motius per desmentir-me ara que em posaré a llegir-lo més: paraula d'honor.

La relació de Vargas Llosa amb Catalunya és confusa, marcada pel seu profund malestar amb el nacionalisme: així ho va fer evident en el seu article Salvemos a Cataluña, on postulava que el nacionalisme sempre necessita un enemic exterior, que el fet d'haver estat víctima havia derivat avui en un victimisme exagerat, i que declaracions d'alguns personatges del nostre país eren properes a la xenofòbia. Que les societats madures creixen des de l'obertura. Ara és el moment de recuperar aquestes tesis i analitzar-les bé, un cop comprovat que Vargas Llosa no és cap imbècil.

No dic que no hi hagi victimisme en el nacionalisme català, però resulta simptomàtic que un no nacionalista com Montilla hagi acabat el seu mandat acusat també, justament, de victimista. Quina anàlisi mereixeria això per a Vargas Llosa, si ja no és un victimisme basat en les essències intolerants del nacionalisme? El que passa, en efecte, és que evidentment el nacionalisme no pot incloure absolutament tothom: el nacionalisme peruà (“¡Yo soy Perú!”, va afirmar per a sorpresa meva el flamant Nobel) tampoc no pot incloure tothom i això no el fa especialment perillós o excloent. No incloure no significa excloure, com l'església musulmana o jueva no exclouen els cristians: el que no poden fer és incloure'ls.

El nacionalisme, en efecte, prioritza allò que és propi: però prioritzar no significa tancar-se, ni blindar-se, ni menysprear fonts i aportacions de fora. Catalunya sempre ha estat absorbent en aquest sentit, però com tantes cultures pateix pels límits d'aquesta absorció. Hi ha, però, un nacionalisme molt proper que té problemes per a absorbir la diversitat no exterior, sinó fins i tot interior del seu Estat. D'aquest, en voldríem llegir ara un article de Vargas Llosa. Garanteixo no avorrir-me.