‘The wire'

Way down in the hole, de Tom Waits, parla de mantenir-se en el camí recte per no caure daltabaix del forat, arrossegat per la temptació del que abandona el camí recte. És el tema tenebrós que marca l'inici de cada capítol de The wire, una sèrie de policies, lladres, polítics, drogoaddictes, putes i corruptes, de pares, mares i nens, de bons i dolents, de rics i pobres, de racistes i sants barons. I no és gens maniquea, és plena de matisos: un dia són entranyables, l'altre dubten i l'endemà són malvats, cruels i sense escrúpols. Una versió diferent de Way down in the hole sona per a cadascuna de les cinc temporades de la sèrie: The Blind Boys of Alabama, Tom Waits mateix, The Neville Brothers, DoMaJe i Steve Earle.

David Simon, escriptor i periodista de successos del Baltimore Sun, va idear, va produir i va escriure uns quants guions d'aquest relat detallat sobre els darrers anys del segle XX i els primers del segle XXI de la ciutat de Baltimore, a l'estat de Maryland, a l'est dels Estats Units.

The wire és una obra mestra en seixanta capítols d'una hora aproximadament. Recorda el desenvolupament fulletonesc de les novel·les per entregues de Charles Dickens. Com les meravelloses Els papers pòstums de Pickwick (The Pickwick papers), Oliver Twist o El casalot (Bleak house), desgrana meticulosament cada situació i les entrelliga i les relliga, fins a una conclusió final, no forçosament esperançadora, feliç o coral. David Simon va dissenyar perfectament cinc temporades, a partir dels cinc nivells que més interessen la societat urbana nord-americana: el tràfic de drogues, el sistema econòmic –amb el port com a actor preferent–, el govern de la ciutat i la burocràcia, el sistema escolar, i els mitjans de comunicació impresos. La sèrie qüestiona el sistema de cap a cap, sense que ningú, ni el polític amb més ambició i esperança, tingui gaires coses a fer per protagonitzar el canvi promès. Acaba sense fi. El final és un relat poètic per tornar a començar amb personatges nous.

Diuen que The wire és la millor sèrie de televisió de tots els temps. Només puc dir que és la millor de totes les que m'han enganxat, perquè no tindré temps de veure-les totes. I hi puc afegir que aquí, no ja a Catalunya, sinó a Europa –on no compto la Gran Bretanya–, no crec que hi hagi ningú capaç de construir una història hiperrealista, contemporània i compromesa sense errar-la.