Vargas Llosa vs. el ploricó

La concessió del premi Nobel de Literatura a Mario Vargas Llosa ha estat un pretext excel·lent per fer treure el nas al monstruet envejós, mesquí i acomplexat que habita dins el cor d'un cert catalanisme. Parlo d'aquest catalanisme que s'assabenta de la notícia i es posa a forfollar no sé què sobre Vargas Llosa i Catalunya, que es dol que l'Acadèmia sueca no hagi escollit mai un escriptor català i que en cada cosa veu una amenaça o una agressió, explícita o velada. Aquest catalanisme que poc més o menys interpreta que a Vargas Llosa se l'ha premiat per l'anticatalanisme i l'espanyolisme viscerals que professa d'uns anys ençà, i arribat a tal conclusió es retira al seu racó a gemegar per la seva dissort.

Particularment, a mi tampoc em fa feliç que Vargas Llosa vagi pel món dient que Barcelona s'ha tornat una ciutat provinciana per culpa del nacionalisme (català): es veu que la Barcelona franquista que ell va conèixer de jove no devia ser-ne, de provinciana. Ara bé, em jugaria un pèsol que l'únic problema que té Vargas Llosa és precisament aquest: que quan ell va viure a Barcelona era jove, i ara ja no ho és. Confondre el propi declivi vital amb el d'una ciutat o un país sencers és força habitual en els temperaments fortament egòtics.

Però com a lector de les seves novel·les i dels seus assajos sobre literatura, els problemes d'autoestima i els conflictes psicològics del senyor Vargas Llosa m'interessen poc o gens. M'interessen els dels seus personatges, això sí. I m'interessen, i molt, coses com el nervi de la seva prosa, la brillantor de la seva imaginació o la potència de les històries que explica, i que al meu humil parer el fan digne mereixedor de qualsevol guardó o distinció que se li vulguin atorgar. Vargas Llosa és un escriptor senzillament magnífic, excel·lent. Que la seva ideologia política no coincideixi amb la meva, o que sovint s'hi oposi, és cosa que no mereix ni comentari: aquesta vida seria ben pobra si només haguéssim de llegir els autors amb qui estiguéssim totalment d'acord.

Això que acaben de llegir són idees molt senzilles: tant, que al catalanisme ploramiques no li semblen convincents. El bon patriota del ploricó s'estima mil vegades més extraviar el pensament en conspiracions abstruses i en complicades trames d'interessos únicament dirigits a impedir, per exemple, que la literatura catalana tingui mai un premi Nobel. D'aquesta manera, mentre planyen el Nobel que no arriba, no els queda temps per llegir els escriptors del país. De fet, no els queda temps per llegir res. I no convé que ho facin: segons què llegissin, podria fer-los descobrir que el principal entrebanc, el llastre més feixuc, que arrossega la literatura catalana –que té, en efecte, uns quants autors de tanta qualitat com Vargas Llosa– són ells mateixos.