El Retrobament amb l'Alguer

Amb els actes del 50è aniversari de Lo Viatge del Retrobament (1960-2010), organitzats a l'entorn de Sant Joan pel municipi de l'Alguer, amb la col·laboració del Departament de Vicepresidència de la Generalitat de Catalunya, es va commemorar la redescoberta de l'Alguer per part de catalanoparlants d'arreu dels Països Catalans arribats el 1960 en un vaixell.

Aquest nou Retrobament 50 anys després, amb vaixell inclòs, no podia ser ni de bon tros una repetició del que va significar el de 1960. En primer lloc, perquè l'Alguer ja ha estat retrobat fa anys per catalans, valencians i balears, afortunadament; i a l'inrevés: els Països Catalans també han estat retrobats pels algueresos. En segon lloc, perquè els qui van viatjar en vaixell a l'Alguer el 1690 ho feien des de la dictadura de Franco, i van descobrir la catalanitat de l'Alguer en un entorn de llibertat, amb banderes catalanes compartides i amb gent parlant alguerès al carrer.

Els nous participants s'hi van trobar moltes menys banderes als carrers i balcons, i probablement menys catalanoparlants (llegiu els resultats de l'enquesta d'ús de l'alguerès de l'any 2004 al web de la secretaria de Política Lingüística). Va ser un viatge de turisme cultural en democràcia a una banda i a l'altra, més enllà del grau de satisfacció dels anhels nacionals de cadascú. Probablement aquest altre Retrobament requeria una actitud més activa i un major grau de coneixement de la realitat algueresa i sarda.

Perquè el futur de l'Alguer catalanoparlant i, doncs, la viabilitat de la recuperació de la llengua, passa pel context socioeconòmic (a més del polític, és clar, com a tot arreu). “Santa Ryanair”, canta l'alguerès Claudio Sanna a tall d'esperança. I no va errat. Que Ryanair mantingui la regularitat dels vols de Girona a l'Alguer, que hi hagi continuïtat seriosa i sense anul·lacions dels vols d'Alitalia de Barcelona a l'Alguer, que Grimaldi Lines mantingui la freqüència dels vaixells de Barcelona a Porto Torres, són tots ells factors de l'àmbit turístic (i econòmic) que poden contribuir al convenciment entre els algueresos que la llengua dels seus pares o avis, o dels veïns, pot oferir perspectives laborals, en el món dels serveis, de la restauració, de l'educació, de les noves tecnologies, etc. I simultàniament el flux d'algueresos cap a Barcelona o Girona pot ajudar a dignificar i donar valor afegit a l'alguerès. A partir d'aquí, els reptes d'una bona planificació lingüística ja dependran de la voluntat política (municipal, sobretot, amb suport del marc legal regional i estatal); i de la voluntat social, naturalment.

Ara, no s'hi val a viatjar un cap de setmana llarg a l'Alguer i tornar bescantant la idea (falsa) que no hi queden catalanoparlants, a l'Alguer. En primer lloc, cal parar l'orella, i sentirem alguerès amb entonació sarda (no pas italiana) i amb una fonètica molt particular per l'evolució aïllada del català en un entorn històricament sarditzat i modernament italianitzat. Gent gran asseguda a la Passejada o en altres llocs públics contemplant l'allau turística; operaris treballant a les bastides; converses que brollen dels dabaixos de l'Alguer vella (però, alerta, també als afores, a la ciutat nova, a la Pedrera, a Sant Agustí Nou, etc.). La llengua hi és present, si bé en generacions de mitjana edat i gent gran.

Recordo quan hi vaig viure, a mitjan dels anys 90, que parlava sobretot en alguerès, en un procés lògic d'adaptació a l'ecosistema lingüístic (em deien: “Aqueix ja és mig alguerès, parla com a mosaltros”). També recordo un pagès que vaig entrevistar perquè em parlés dels noms de les varietats de fruita. Prou estranyat estava que un català de Barcelona s'interessés per aquesta mena de coses, però encara va quedar més sorprès en veure que parlava “més o manco” com ell, i em digué: “Tots los catalans parlau així?”, content l'home de tenir aquella conversa en alguerès amb un estranger. Aquest és només un exemple de l'actitud d'humilitat que crec que cal per retrobar l'Alguer. Cal pensar que d'ençà del 1960 l'alguerès ha continuat essent la llengua del carrer, si bé amb els encaixos sociolingüístics i intergeneracionals desfavorables; però no ha estat la llengua de l'alfabetització ni de l'ensenyament, no ho oblidem.

L'Alguer que jo hi retrobo avui és la ciutat que vaig conèixer quinze anys enrere. Hi cerco la catalanitat i l'especificitat. Fa alguns anys que observo que alguns taxis duen publicitat de l'empresa Rumpura, que amaga fonèticament el mot rompuda, participi del verb rompre. Doncs bé, Rumpura és el xisto (malnom) d'una família algueresa, “los de Rompuda”, mot que ha quedat fossilitzat en la publicitat (perquè avui el participi fóra rompida, de rompir, amb canvi de conjugació, com de córrer ha passat a corrir i de rebre a recivir, i perdoneu les meves dèries de lingüista...).

Aquest és el meu Retrobament... I si a l'aeroport, a la botiga o al restaurant m'atenen en alguerès, festa grossa!