Les llengües de la catalana terra

Ahir llegíem una carta al director d'aquest diari, firmada per Cristian Rastrojo Lara, titulada Castellà quan convé? L'autor, amb gran sentit comú, responia a la qüestió que ens hem plantejat molts de nosaltres aquests dies: és pertinent fer un debat en castellà entre els presidenciables Montilla i Mas, tal com proposa el PSC, perquè “hi ha molts castellanoparlants residents a Catalunya que no entenen el català”? Com saben, CiU ha descartat aquest cara a cara. Doncs bé. En Cristian Rastrojo reflexionava així (copio): “Fa poc més d'un mes, el Sr. Mas va anar al programa La noria, que emet una cadena d'àmbit estatal. Va ser molt criticat per anar-hi. I el mateix Mas va dir que era una oportunitat d'arribar un tipus de gent a qui no s'arriba d'una altra manera: que era una oportunitat per explicar-se”. I afegia: “No sé què ha passat en aquestes darreres setmanes [...], però és ara el senyor Puig qui diu que fer un debat en castellà és un insult a la intel·ligència dels electors catalans. Ja m'explicarà”.

Tot i que els arguments del lector em mig convencen, jo diria que s'ha de fer el cara a cara. Perquè ens devem a aquelles persones que, faci dos mesos o setanta anys que viuen a Catalunya, encara no entenen la nostra pobra llengua. És clar que, posats a fer, seria discriminatori fer un debat només en castellà, i no fer-lo en altres llengües que també sentim a la catalana terra. I els pakistanesos? Aquí formen una comunitat més nombrosa que la castellanoparlant i, a més a més, es dediquen al comerç a la manera del senyor Esteve: no tanquen mai perquè la pela és la pela.

Seria fantàstic que en Mas i en Montilla ens oferissin també un debat en la llengua de Choudhary Rahmat Ali. És clar que, potser, d'aquí al dia dels fets no adquiriran la fluïdesa necessària per desplegar-se com a oradors brillants que són. Aleshores, potser no els queda més remei que fer un si és no és. Una mena de debat en castellà, però amb l'accent internacional que tantes vegades hem sentit en aquestes botigues sempre obertes dels nostres germans. Què sé jo… Si debatessin sobre les pensions podrien dir: “Ribajas amigo, pinsiones ribajadas, presio sin igual”.