A Mario Vargas Llosa

Admirat Mario: Com presagiava el seu nom romà, la glòria, al final, ha anat a buscar-lo. Espero, expectant, el seu discurs a Estocolm. També n'estaran pendents molts esperits i no només de la república de les lletres. És això, juntament amb la ingent admiració que li professo com a literat, el que motiva aquestes línies. Tal discurs, no ho dubto, igualarà el del seu germà de lletres Pablo Neruda, per mi un dels millors que mai s'hagin dit.

Potser vostè, com ell, rememorarà vivències d'infància i joventut. No crec que es pugui viure un dels moments més àlgids i sense parió d'una existència sense aquesta mirada retrospectiva. I potser hi haurà, en aital mirada, un espai per la Barcelona de la seva primera maduresa. Si fos així, i en tribut a aquells anys que em consta que li van ser entranyables (àtic del carrer d'Osio, redacció de Pantaleón y las visitadoras, naixement de la seva filla Morgana, trobades literàries al restaurant La Font dels Ocellets, tancament de protesta a Montserrat...), li prego un exercici d'equanimitat –fàcil, sens dubte, per a vostè– respecte a un dolorós tema que em contorba, neguiteja i entristeix.

Jo, com vostè, estimo la meva llengua amb fervor. I així la conreo tot i que amb la matusseria del pedestre i lluny, per tant, de la seva excelsitud. Malgrat tot, pot ser que l'amor per la meva llengua no sigui inferior al seu cap a l'espanyol, idioma, per altra banda, tot i que no propi, també entranyable per mi en tant que és una riquíssima llengua en la qual mai es pon el sol.

Escric en català, com vostè ho fa en espanyol, perquè, malgrat el seu coneixement de l'anglès, bé sap vostè que el seu tan potent flux sanguini tindria menys cabal en la llengua de Shakespeare. Doncs bé, en tant que home entregat a la seva llengua des de la medul·la a l'esperit, ha de ser dipositari, ineluctablement, d'una sensibilitat només comparable amb l'art del qual és fruit.

Segons la premsa, en la seva primera conferència a Princeton després de l'obtenció del premi Nobel de Literatura, va afirmar vostè que «el nacionalisme cultural és sempre una negació de les cultures democràtiques, obertes», la qual cosa entronca amb altres judicis de valor d'acord amb els quals també assevera que «el nacionalisme és una catàstrofe per a qualsevol país en qualsevol circumstància; no hi ha cap valor en el nacionalisme». Crec modestament que s'equivoca en homogeneïtzar tots els nacionalismes, igualant-los en el seu valor sense cap distinció. Chomsky, el seu col·lega docent del MIT, així mateix gran amant de les llengües, formula, des de l'autoritat que li confereix ser el científic i humanista viu més citat del món, la fonamental divisió entre nacionalismes ofensius i nacionalismes defensius. Pertanyen aquests últims a una categoria política i moral antagònica dels primers, els quals, barroers, alicortos i devastadors, són fàcilment recognoscibles quan, de caire feixistitzant, solen obrir vies cap a l'horror de la xenofòbia, la intolerància i l'exclusió social, cultural i de tot tipus. D'aquí que, en el cas català –extensible a altres, per descomptat–, reconeguda en plenitud la condició nacional de Catalunya, resultés aberrant, per definició, la pervivència de qualsevol opció nacionalista, la qual, adulterant el seu sentit inicial, perseguiria ja només les finalitats espúries inherents als esmentats nacionalismes ofensius. Coincideixo, doncs, amb vostè, que la perversió d'aquests últims és irrefutable, i per això he d'entendre que només a aquests nacionalismes es referien les seves encertades observacions.

En definitiva, el seu amor cap a la llengua –cap a totes les llengües– estic segur que propiciarà l'esmentada i essencial matisació referida a la tipologia dels nacionalismes. Una bona part de Catalunya s'hi juga en això la seva llengua, ja que ensenya la història que cap idioma pot sobreviure sense el seu previ i ple marc nacional del qual, sense aquest aclariment, podria interpretar-se que vostè abomina.

En canvi, formulant d'alguna manera l'expressada diferència contribuirà, des de la universal tribuna a la qual amb tant mereixement pujarà ben aviat, al salvament d'una llengua de trajectòria i vocació històriques també universals –bé ho sap vostè amb el seu exemplar estudi del Tirant lo Blanch–; una llengua que està entre les deu més parlades de la Unió Europea i les quinze més traduïdes del món.

Confiant en això i reiterant la meva emocionada enhorabona pel seu tan just i màxim guardó, el saludo atentament.