Nosaltres, ERC

L'ebullició que caracteritza el món independentista, fruit del procés polític viscut a Catalunya des de la formació del primer govern tripartit, ha generat també, al costat d'indiscutibles elements esperançadors per al nostre poble, confusions i desorientacions previsibles. L'aparició de diverses i noves propostes electorals de signe independentista és ben legítima i pot contribuir a enriquir i estendre el ventall del sobiranisme polític. Però al costat d'això, observem amb preocupació la corrua de desqualificacions injustes que, des de posicions independentistes, han caigut sobre l'única força amb representació parlamentària a Catalunya que ha fet de la plena sobirania el seu objectiu essencial.

A ERC i a la seva direcció se'ls pot i se'ls ha de sotmetre a una valoració crítica. Però es fa difícil no reconèixer-li la seva voluntat tossuda de superar el marc jurídic i constitucional que encotilla la nostra nació. Tampoc no se la pot acusar d'haver estat esquitxada per afers propis d'èpoques passades o actuals i d'altres àmbits partidaris (des dels casos Pascual Estevill als del Palau de la Música o Pretòria).

Algunes vegades, segurament, ERC s'ha equivocat a l'hora de prendre decisions i cal afrontar amb decisió els dèficits propis. Però creiem que, vist el que estem observant en l'escenari preelectoral, hem de reclamar més autoestima per a tots aquells que, des de posicions progressistes, ens situem en l'ampli ventall del sobiranisme. S'ha de ser molt frívol per voler fer saltar pels aires tot el capital polític i simbòlic que ha acumulat ERC al llarg de la seva història.

Esquerra Republicana sol ser atacada per aspectes secundaris, però no se li han reconegut encara els grans encerts de la seva llarga trajectòria. El partit sempre ha cregut que no hi ha progrés ni avenços socials sense llibertat, ni des del dogmatisme. Ha sabut aglutinar gent de sensibilitats diverses, des de la socialdemocràcia al liberalisme d'esquerres i els corrents d'influència llibertària. Representa una cultura política que mai no ha cregut en suposats finals de la història. Quan una part de la intel·lectualitat d'Europa coquetejava amb els totalitarismes, ERC afirmava sense matisos la superioritat de l'Estat de Dret.

Catalunya necessita institucions consolidades, i el seu sistema de partits n'és una de principal. Més enllà de les contingències electorals immediates, fóra bo que els qui se senten ubicats en el nacionalisme d'esquerra o de centre esquerra fessin, féssim, un esforç per triar amb encert els estris amb els quals volem bastir noves arquitectures polítiques. De segur que un model de país de qualitat com el que volem no es construirà des de la improvisació, el cabdillisme o les actituds sectàries que massa sovint brollen des dels rengles de l'independentisme. Tampoc negligint les distàncies inevitables entre els grans objectius i el possibilisme necessari.

No deixa de sorprendre com apareixen en el si de l'independentisme trets que creiem més propis de certa cultura política espanyola.

Per tot plegat, els sotasignats, militants o simpatitzants d'ERC, de matisos i sensibilitats diferents, creiem que un projecte polític requereix continuïtat i referents sòlids. L'esquerra nacional –amb els seus encerts i els seus errors–, la que va aplegar Francesc Macià i Lluís Companys, i que després han enriquit noms diversos, de Manuel Serra i Moret a Josep Irla i Josep Tarradellas, de Josep Pallach a Heribert Barrera, ens exigeix ser rigorosos i responsables. Per això, en l'actual moment polític, nosaltres ho tenim clar. Per Catalunya: nosaltres, ERC.