La llum a Atacama

La vida no tornarà a ser la mateixa per als 33 miners d'Atacama. Sembla que tothom estigui d'acord a creure i a repetir això, ho han dit i ho han escrit tots els periodistes del món, enviats a Atacama també des de qualsevol lloc del món, tots a Atacama per cobrir una mateixa notícia, tots arribant a una mateixa conclusió general, tots anant-se'n de pressa. La vida no tornarà a ser la mateixa després d'haver estat 69 dies enterrats al cul del món. Tampoc no ho serà per a vostès ni per a mi. I això, sense haver estat enterrats enlloc. O sí? Metafòricament? La vida. La cosa millor que s'ha inventat, com va dir García Márquez. I, després, encara allò que va repetint tanta gent, abonada per tants de psicòlegs: “Superada la pressió mediàtica, el futur d'aquests trenta-tres miners serà incert”. Com el de vostès o el meu. Però nosaltres, sense aquella pressió. També, sense equips de psicòlegs enviats per masegar-nos amb obvietats passades per la llum dels seus títols. I després? Als psicòlegs els preocupava. ¿Com reaccionaran els trenta-tres miners després d'haver abandonat l'hospital, després d'haver deixat d'estar al centre mediàtic del món, després d'haver tornat amb les seves famílies? Com reaccionaran, deien? Com vostès i com jo després de, posem-hi, haver fet l'amor, l'experiència menys vulgar d'una vida més aviat vulgar: callar, encendre una cigarreta, aspirar el fum –ai, si no fos que ara el fum no és bo; ai, si no fos que per als miners amb silicosi encara menys–, expulsar-lo i callar de nou, mentre deuen pensar, ara que ja no són notícia, com ha passat tot tan de pressa, com se'n va tot, el temps, silenciosament, amb lleugeresa, entre el xivarri feixuc i pesat del món. El pas dels dies.