Excitant l'arquicòrtex

Diuen que la zona del nostre cervell on resideix la racionalitat i la consciència està situada al còrtex exterior. I que, a l'interior d'aquesta capa més evolucionada, se n'hi desplega una altra que compartim amb la resta de mamífers i que és on s'agiten les emocions i la sentimentalitat. I que, a més, sota aquesta segona escorça, encara hi ha l'arquicòrtex, el nucli que hem heretat dels rèptils i que és on nia la territorialitat, la jerarquia, la por i la violència. Quan s'aproximen les eleccions o quan els polítics se senten acorralats, sovintegen els estímuls a l'arquicòrtex. Tant la matriarcal consellera alemanya com aquest homenàs primari del Partit Popular badaloní o la seva pròpia candidata a la presidència de la Generalitat, sempre tan atropellada, ambiciosa i, des de la meva subjectivitat, clamorosament cínica, han proporcionat uns quants exemples recents. Merkel va anunciar fa uns dies el fracàs del multiculturalisme, i ho va fer, en realitat, volent dir que el multiculturalisme era un fracàs. És una conclusió a la qual aquí s'arriba sovint però que sempre sorprèn. La multiculturalitat no és mai ni un èxit ni un fracàs, és una simple definició, la descripció d'una realitat. Les lògiques econòmiques globals han accelerat unes tendències que deuen existir des del principi dels temps i ara, en les societats desenvolupades, hi coexisteixen individus procedents de múltiples cultures, la qual cosa inevitablement, i a menys que se sigui partidari d'impulsar una campanya de lobotomies, ens converteix en multiculturals. El que volen dir, de fet, és que està fracassant la convivència, cosa que genera altres responsabilitats. Si no s'adrecessin a l'arquicòrtex, serien argumentacions molt fràgils, molt contradictòries. No s'integren, sentim com sentencia gent d'onades migratòries anteriors que mai van fer això que anomenen integrar-se, sinó que es van incorporar a la societat preexistent i la van transformar. Sempre i arreu ha estat així, a vegades fent seus alguns dels trets identitaris existents i a vegades, no.

Això pot ser una llàstima quan, per exemple, no es mostra cap sensibilitat per una llengua i una forma d'aproximar-se al món amenaçades, o pot no ser-ho, ja que no hi ha cap necessitat que les criatures que han vingut a raure en aquest raconet de món hagin de perpetuar la nostra atàvica sorruderia eixuta. Rebutgen els valors cristians, diuen d'altres davant d'un auditori general de pecadors que en general no tenen el més mínim propòsit d'esmena. Ajudaria molt que s'acceptés que la multiculturalitat no és cap opció, que es rescatés aquesta qüestió de l'interior del tronc cerebral i la portéssim a les zones on senyoreja la racionalitat. Aleshores entendríem que ens hem de centrar en la convivència, en la defensa de la justícia, de la igualtat i dels drets. Entendríem la necessitat d'un context laic i tendències redistributives i polítiques públiques poderosíssimes, i també que cal concebre la democràcia com un objectiu i no com un sistema tancat i hipòcrita. Entendríem que podem ser molt més exigents si som més justos, si guanyem autoritat moral, i també que no és prudent deixar que els rèptils ens organitzin el futur.