Catalans al nirvana

Diuen que pots anar on vulguis i hi trobaràs algun català. He passat una colla de dies immers en la multitudinària, angoixant i aclaparadora societat índia i no n'he trobat ni un. Ara, intentant obrir-me pas entre la gernació que ocupa els carrers de Venerés, posem per cas, m'he adonat que allò és la suma del dia de Tots Sants, d'uns quants Nadals i de moltes Setmanes Santes gironines. Les empentes, el soroll, els llums, les paradetes, les capelles, els colors i les presses que coneixia, multiplicades per mil. Acabat el monsó, aquella gent celebra la festa del Dussehra –que, si no vaig errat, és una advocació al creixement, a la nova vida– i que escampa pels carrers petites capelles o escenaris ens què es representen escenes del Ramayana, que no us explicaré per no embolicar més la troca.

Abans de tornar a casa, vam visitar el Nepal. De passada us diré que, segons vaig entendre, al Nepal no hi van arribar a manar mai els britànics, potser perquè és força amunt, i el camí, quan no hi havia avions, resultava molt costerut. Em va sorprendre trobar a la majoria de poblets, als solars de les ciutats, a qualsevol cantonada, gronxadors improvisats construïts amb quatre canyes de bambú, un parell de travessers de fusta i unes cordes. La mainada s'hi esbargia alegrement, elevant-se amb traça cap al cel. Em digueren que aquells aparells senzills eren la gran atracció de les seves festes i que els instal·lava el govern per tal de permetre que, si més no una vegada a l'any, els nens poguessin sentir la sensació de sortir de la terra, d'entrar uns instants al nirvana.

En algun cas, potser per manca de mitjans, era un sol bambú el que es plantava a la plaça i els vailets s'hi enfilaven àgilment per deixar de tocar de peus a terra. Tot el parament festiu també es feia amb motiu dels nou dies de la festa del renaixement, que segueixen als mesos de pluja. No em va quedar clar si també rememoraven les aventures de Rama contra Ravana, com els hinduistes. Al Nepal, com al nord de l'Índia, es fa una mixtura religiosa comprensiva i amigable. Hi ha més budistes, això sí, i això es fa evident en el panorama urbà de banderoles multicolors i en l'oferta per a turistes.

Nosaltres, occidentals i descreguts, no n'hauríem pas tingut prou amb un senzill gronxador –ni potser amb una roda o unes voladores. Per acostar-nos al nostre petit nirvana ens va caldre una màquina voladora que va sobrevolar els cims nevats de l'Himàlaia, i ens va permetre fer una mena d'escalada virtual entre els núvols que enterbolien el matí. A l'aparell que ens gronxava sorollosament, hi anàvem dinou passatgers –tots amb la màquina de retratar a punt– amb el nas enganxat a les finestres rodones i la mirada esmolada. Dels dinou passatgers, ves per on, sis érem catalans.