50 companyons

Cinquanta com podrien ser dotzena i mitja o un per cada dia de l'any, això tant hi fa. Companyons perquè, ¿hi ha algú més fidel a l'hora d'anar amb ell per tot arreu que el que un porta amb si mateix, dins seu, en els replecs més profunds del seu cervell?

Es tracta avui aquí d'un volumet amanós, editat fa poc per Ara Llibres, on, amb encert oportú, Jaume Subirana aplega 50 poemes per saber de memòria. Una iniciativa precedida ja, sempre a cura del mateix autor, d'altres reculls de 50 títols cadascun, aptes tots per a ser recitats per Nadal, o amb motiu de casaments, o en l'avinentesa de funerals, etcètera.

Només que aquesta vegada allò que vertebra els 50 poemes escollits és la condició que se'ls atorga de ser tots ells susceptibles de ser apresos de cor i, doncs, de poder sempre a voluntat qui així els posseeix recitar-los (o recitar-se'ls) on sigui i quan sigui, tot fent-se'ls encara més seus.

A les plausibles raons apuntades llavors en el pròleg de Narcís Comadira sobre la pertinència de l'exercici memorístic, cabria afegir-hi també les adduïdes per George Steiner al seu lluminós Éloge de la transmission: saber de cor un poema és participar-ne de la gènesi i de la difusió, tot oposant-se a l'amnèsia planificada de l'escola actual.

La tria, altrament (com bé constatava Riba posat a fer ell també d'antòleg), no deixa de ser una opinió i, com a tal, és assumible o refutable en virtut d'una opinió diferent. Que pot coincidir en aquest cas amb força dels poemes triats, tot discrepant alhora que hi hagi massa Verdaguer o poc Vinyoli, i versos tan cacofònics (per no dir francament escatològics) com el cèlebre “Jo som el vostre ca que bava” (!).

Ara: l'opció aquí oferta no és absoluta. Sinó més aviat esperonadora: a fer-se cadascú la seva pròpia selecció de poemes dignes de ser recordats i evocats i recitats.

Improbable, desvagat lector d'aquesta columneta: amb quants de companyons comptes tu en el teu trajecte per la vida?