Vàndals de despatx

Ja ha passat un meset de la vaga general del 29 de setembre i fa tot l'efecte com si no hagués existit mai. L'amnèsia és una de les característiques bàsiques i conseqüència de l'acumulació de missatges que es volen fer passar per informació. Pur teatre, pur negoci.

El que serà difícil d'oblidar –si més no per alguns, els centenars que debatien a l'antiga seu de Banesto, catedral del capital, formes socials de l'economia– és que, un cop es va produir el desallotjament, els enfrontaments amb la policia i els atacs a botigues i mobiliari urbà, aviat va semblar una operació política, policial i informativa (naturalment la dels grans mitjans). Una operació per, tot silenciant els pacífics debats de base de les xarxes socials alternatives, fer recaure sobre elles les responsabilitats de moviments urbans, certament violents i vandàlics, no sabem fins a quin punt teledirigits o desestructurats i aneu a saber –no seria la primera vegada– si directament preparats i finançats per algú o alguns amb l'objectiu específic de crear bullanga urbana. Tot per tal de fer veure al ciutadà comú que és indispensable l'increment de la vigilància i, sobretot, per associar aquest vandalisme de la ira juvenil amb tots els grups anomenats antisistema, normalment, però no únicament, joves que tracten, al marge però sense enfrontaments violents, de crear les condicions per a un sistema de vida –treball, habitatge, consum, etcètera– que sigui digne de tal nom.

La batussa entre els nois Mossos i els nois exclosos d'aquest sistema social que desintegra, dilueix i degrada les relacions humanes va ser l'escenari exterior del drama intern que viu tot el cos social en aquest moment històric de percepció general que “alguna cosa put a podrit”, aquí i a Dinamarca (com va escriure Shakespeare), i que “la realitat es desfà”, com ha recordat Claudio Magris.

Posats en aquesta salsa, el cas és que, en el nostre àmbit (similar al dels països europeus avançats als quals ens vam integrar ja fa vint-i-cinc anys), tota idea de norma rectora, de govern admissible o d'autoritat política, moral o cultural a admirar, es pot dir que pràcticament han desaparegut. El model o sistema econòmic sota el qual vivim –que ja no és model de res i que està completament dessistematitzat– fa veure, per un costat, que liberalitza les relacions econòmiques, però per l'altre les acumula, concentra, fusiona i jerarquitza, potser com mai en la història de la lluita eterna entre el capital i el treball.

En aquesta nova tensió, l'economia-casino crea nous i més amplis exiliats laborals. Tothom està en lluita contra tot i contra tots: els de dalt, per ser els primers; els del mig –les àmplies classes mitjanes–, procurant no perdre els mínims llargament treballats; i els de sota, esgarrapant, de la caritat o les subvencions, la morralla retributiva, estatal o privada, que es deixa anar per no dir que un es mor de cop.

Aquesta nova tensió, a més d'exiliats laborals (marginats), crea exiliats de consciència, els quals, tot i ser encara marginals dintre la producció material i ideològica dominant, estan creant les infraestructures per a un món que ha d'arribar i que, per suposat, és qualificat d'utòpic (en el sentit que no trobarà el seu lloc) pels homologats polítics i econòmics que han fet del tòpic la base argumental de les seves conviccions.

Així, doncs, els fets –ràpidament qualificats de “vandàlics” (i objectivament ho foren)– que se succeïren el migdia del 29 de setembre, a la plaça de Catalunya, a Barcelona, entre unes minories juvenils, de les quals caldria investigar origen i organització, i les forces policials nostrades, van portar com a resultat, de cara a l'opinió pública, obviar –i en certa manera amagar– els dos altres protagonistes de la tensió politicosocial sistèmica: els integrats, encara, en aquest sistema devastador, en lluita per no perdre drets de l'estat del benestar, i els percebuts com a marginals, exiliats de consciència, que cada cop seran més, no solament perquè ja no tenen cabuda en aquest sistema expulsor, sinó perquè ja no hi volen pertànyer.

Ens hem trobat, certament, els vàndals al carrer; ara caldria cercar els vàndals que s'amaguen als despatxos. Més d'una sorpresa tindríem.