No al canvi horari

Aquest dissabte es torna a canviar l'hora i és una mesura que ens podríem ben estalviar. Al llarg del segle XX moure el rellotge ha estat una constant, gràcies a un anglès que es deia William Willett que tenia el costum d'aixecar-se aviat. Aquí no va ser fins al 1940 quan es va adoptar com a hora oficial la del meridià de Greenwich, que popularment en diem l'hora del sol, sumant-li una hora més. Es va mantenir així fins a la guerra del Yom Kippur de 1973, que va provocar la primera gran crisi del petroli i es va decidir avançar una hora en horari d'hivern, que després es recupera a la primavera. Es deia que la decisió es prenia per estalviar energia, però en la pràctica s'economitza poc i, en canvi, s'altera el ritme biològic de les persones, sobretot el dels nens i el de la gent gran, i també el dels animals. Des del 1974 s'aplica el canvi horari al març i a l'octubre (abans era al setembre), i des del 1981 és una directiva europea, amb el subterfugi que l'activitat humana es faci dins l'horari de sol. Es poden fer molts matisos, però hi ha el convenciment que no s'estalvia gaire res, quan l'alteració ens fa anar de corcoll un grapat de dies. Si realment parléssim d'estalvi energètic, es podria discutir en quin moment hauria d'acabar l'horari de màxima audiència a la televisió; a quina hora haurien de tancar els locals públics; de quin nivell de contaminació lumínica pública ens podríem estalviar; de quants graus s'haurien de posar de màxim les calefaccions i de mínim els aires condicionats; o com resoldre el fet que alguns treballem tota la jornada amb llum elèctrica i en espais tancats, on no hi ha canvi horari que ens salvi.