on se situa el barça de rosell
després de “la decisió social més important de la seva història”?
Els comptes de Joan Laporta
Com el Gran Capitán, Gonzalo Fernández de Córdoba, auditoriat per sa majestat el rei catòlic després d'haver guanyat per ell el regne de Nàpols –si fa no fa, la meitat de la Itàlia actual–, Joan Laporta podria respondre a la junta del FC Barcelona amb uns comptes farcits d'ironia: tants milions malbaratats en l'Unicef, tants en mitigar la misèria infantil en el Tercer Món, tants en garantir l'exclusió dels Boixos Nois, tants en senyeres per recordar que el club és més que un club, tants en vols privats perquè l'equip es desplacés en condicions òptimes, tants en rellotges perquè els jugadors no perdessin l'avió, i finalment tants milions en xampany per celebrar les victòries. Si el Gran Capitán fou el creador dels tercios que van fer tremolar Europa, Laporta va inventar el Barça universalment admirat, el Barça que per un moment fou reconegut com el millor equip del món.
Alguns voldran restar-li mèrit donant-lo tot als jugadors o a l'entrenador, que en tenen molt, però això seria ignorar que el que passa al camp és la cara visible i espectacularitzada d'un conjunt de decisions sovint arriscades i no sempre populars. Amb Laporta el Barça va prioritzar el bon futbol, el futbol net, la màgia d'un ballet coreografiat damunt la gespa, guanyant, a més dels sis títols, l'emoció de la bellesa atlètica, com l'anomena Hans Ulrich Gumbrecht, l'article del qual al Cultura de dimecres vinent els recomano vivament. Quants milions val aquesta emoció? Quants els títols guanyats durant la presidència de Laporta? Com es comptabilitza la satisfacció d'una afició que durant el seu mandat s'ha estès fins a poder-se afirmar que en els dominis del Barça no es pon el sol?
Si hi haguessin sospites de corrupció, si Laporta hagués desfalcat el club, Sandro Rosell faria santament de portar-lo als tribunals. Però si tot el que pot al·legar el seu rival és una diferència de parers en la comptabilitat –i l'auditoria en la que es basa l'escàndol no dóna a entendre cap altra cosa– la demanda contra Laporta ha estat, pel cap baix, precipitada. Quan hi ha discrepàncies valoratives o les xifres depenen de les dates útils d'uns ingressos, el sentit comú i els principis deontològics recomanen reconciliar les metodologies. Però si les parts són incapaces de posar-se d'acord en les xifres, la prudència suggereix recórrer a la mediació administrativa. És més barat que tirar-ho pels tribunals i estalvia un espectacle poc edificant. Si finalment el problema rau en una discordança interpretativa impossible de reconduir, sempre es pot recórrer a la fórmula aplicada pels taxadors per acostar valoracions irreconciliables: pactar una xifra enquadrada en criteris objectivament acceptables. Ara, com es pot arribar a aquests criteris, i fins i tot a la presumpció d'objectivitat, si es nega a Laporta la possibilitat de defensar els seus comptes en l'assemblea del club?
Tot i així, suposant que un procés administratiu independent confirmés l'existència d'un dèficit operatiu de certa magnitud, és inevitable preguntar-se per què se li atribueix caràcter delictiu, que és en realitat la insinuació que plana damunt l'afer. No perden diners tots els clubs? No n'ha perdut el Barça sota presidències anteriors? És habitual recórrer judicialment els comptes de la junta anterior? Ho és quan l'empresa ha guanyat quotes de mercat inèdites i situat el producte al capdamunt de tots els rànquings? El president del club va respondre negativament a aquestes preguntes quan anuncià, amb un sentit molt particular de la responsabilitat, que la decisió dels compromissaris havia estat “la decisió social més important de la història del Barça”. Potser sí, però on situa al Barça aquesta decisió?
Rosell no en té prou amb la presidència. Com el rei d'Aragó, gelós dels èxits militars del virrei de Nàpols, estima necessari perseguir el seu rival. En aquesta rancúnia hi pesa el fracàs en l'intent de forçar la dimissió de l'anterior president amb una moció de censura extemporània, però hi pesa sobre tot el fet que Laporta passarà a la història del club com el president del moment dolç, quan el Barça va enlluernar el món amb un joc inèdit d'una gran bellesa.
Rosell hereta un equip que encara donarà moltes satisfaccions als socis, però que difícilment repetirà els triomfs de l'era Laporta. Un equip és més que la suma d'onze jugadors, és també l'esperit que l'anima. El de Laporta, expansiu, eufòric, magnànim, i certament també impulsiu ha estat substituït per un de mesquí i despitat, que revela apocament davant el repte de mantenir el club a l'altura en què l'ha trobat. D'aquí ve una acció sols explicable en clau reactiva. Enfangant el predecessor, s'intenta que passi desapercebuda la pèrdua de caràcter del club, que podria deixar de ser el que ha estat amb Laporta: la primera institució global del país i la seva millor ambaixada. Potser ja és això el que es pretén. La roïndat de Rosell ja s'havia manifestat amb la decisió de retirar la presidència d'honor a Johann Cruyff, però quan veritablement ha tocat el fons de la infàmia ha estat amb el vot en blanc exhibit per ell i vuit membres de la seva junta en l'assemblea de compromissaris. Com si la pretesa neutralitat pogués dissimular la malícia amb què van assegurar-se que prosperés l'acció social de responsabilitat que ells mateixos havien impulsat. Ferran II va prendre tots els càrrecs a Gonzalo Fernández de Córdoba, però, més refinat que Rosell, va carregar-lo d'elogis i de títols per què l'enveja no fos tan flagrant.