Qui posa el punt?

El PSC no vol repetir el tripartit. El de diumenge va ser un anunci d'aquells de les grans ocasions, amb un títol prou explícit: Punt i a part, que es podia veure clarament, arreu. Solemnitat en un acte al Gran Teatre del Liceu en el qual José Montilla es va fer acompanyar de tots els consellers del primer i segon govern d'esquerres. El missatge conté un cert grau de contradicció: Montilla no renega de l'executiu que ha compartit durant els darrers set anys amb ERC i ICV-EUiA, i que encara cueja a la plaça Sant Jaume, però que no el repetirà. “El seu temps ha passat”, va sentenciar el president.

L'acord que fa set anys va posar fi als 23 anys anteriors de CiU a la Generalitat ja no funciona. Ho admeten els protagonistes. Els socis, a més, fa temps que en les enquestes no sumen els 68 diputats necessaris per continuar. Els sondejos no són infal·libles, marquen tendència. I la d'aquesta història compartida que començava el 2003 és a la baixa, per a tots.

Vista l'evidència demoscòpica, el PSC intenta distanciar-se d'ERC, company incòmode en un moment en què un dels arguments de campanya del candidat Montilla passa per la cooperació amb l'Estat. Una col·laboració en contraposició d'aquells que, com Esquerra, volen trencar-hi. El mateix passa als republicans, però a l'inrevés. Hi ha molts electors socialistes fastiguejats amb l'acord amb els independentistes i molts de republicans cansats del pacte amb Montilla. Els dos partits tenen els votants menys mobilitzats de tots, segons constaten les enquestes del Centre d'Estudis d'Opinió.

És complicat conjugar la voluntat d'allunyar-se del soci amb la de seguir governant fins al darrer moment. L'últim obliga a seure a la mateixa taula i compartir acords. Potser per això, en aquest punt, en les reunions del govern ja no es parla de les polèmiques entre socis. Potser per això, també, les grans proclames electorals es reserven per al cap de setmana.

El PSC vol marcar un punt i a part en el quadern de la història d'aquest país. Però qui té el bolígraf en mà no són, segons les enquestes, els socialistes; són els catalans que el 28-N s'han de pronunciar.