Pinten bastos, encara

Altre cop pinten bastos per a la llengua catalana i el problema sembla que no arriba amb prou força al govern central. Dins del nou executiu espanyol hi ha persones que tenen sensibilitat política i electoral suficient per adonar-se del problema de fons. Però els espanyols que tenen sensibilitat i hi podrien intervenir, resten en silenci davant l'atac a l'ús de la llengua catalana, sempre en perill. Resten aturats, deixen fer i no fan ni un pas per impulsar una normativa que estalviés que l'ús de la nostra llengua hagi de passar pel sedàs de la justícia espanyola on sempre els catalans tenim les de perdre.

El problema no és tal als despatxos del govern espanyol. No té lloc a les agendes oficials. Però, a la mínima oportunitat, des de la justícia o des dels estaments polítics es va coartant el català. Sempre ha cregut que no passaria res en el cas que des de Catalunya s'incomplissin algunes imposicions. Res no passaria perquè l'Ajuntament de Barcelona o la Diputació de Lleida no fessin cas de les advertències, fins ara cautelars, del TSJC i tiressin pel dret de manera que el català segueixi essent la llengua preferent a les institucions.

Ara mateix les sensibilitats de membres del govern espanyol en pro de Catalunya estan allunyades. Als socialistes els ha sortit bé la darrera operació política. Els acords amb el PNB i Coalició Canària han apuntalat la legislatura i el govern espanyol passarà una temporada sense tant de patiment. De moment no han necessitat CiU encara que estan molt pendents del 28-N. El primer exemple el tenim amb l'aprovació dels pressupostos generals de l'estat. Si no hi hagués hagut acord parlamentari amb el PNB i CC, Zapatero, s'hauria vist obligat a avançar les eleccions.

Descartat l'avançament electoral Zapatero busca, busca èxits per apaivagar la baixada de vots que li donen totes les enquestes i indica la mateixa realitat de la crisi econòmica i l'augment de l'atur.

L'èxit el busquen amb la fi d'ETA i d'aquí el tàndem Rubalcaba i Jauregi. Però res no ha canviat que pugui fer suposar que estem davant de la mínima possibilitat que ETA estigui disposada a abandonar les armes i, el govern, a dictar una llei de punt i final amb els empresonats.