La roba

L'Steve Jobes és un parell d'anys més gran que jo, però també té molts més milions de dòlars. Siguem precisos, que això queda escrit: té tants milions més com milions té, perquè jo, per arribar a tenir-ne un, necessitaria unes quantes vides. Si pogués, hi ha gent que pensa que valdria la pena vendre's uns quants anys de la vida, una mà o una orella o el que fos, a canvi d'un milió de dòlars. Segons amb qui en parlis, dirà que els que farien això són bojos. Segons amb qui, que són els més pràctics de tots. Jo he anat al Google i hi he escrit. “Em venc”. Ningú no es venia a si mateix. N'hi havia molts que es venien la moto, els pisos o les coses de la criatura. Hi ha gent que s'ho vendria tot i gent que no es vendria res. “A casa tenim la roba dels últims vint anys. Cada cop que comento a la meva dona que hauríem de començar a llençar algunes coses, em diu que no, que li sap greu i que sempre ho podrem aprofitar”, m'explica un amic. Pensar a aprofitar, a estalviar o a guardar té molt a veure amb l'edat, amb el grau d'optimisme de cadascú i amb la manera com estan anant a aquest cadascú les coses de la vida. Els anys van relativitzant tot això. Com més anys, menys de tot. I ara penso en una dona gran que fa uns dies va confondre'm amb no sé qui al carrer i que em va explicar que les seves filles havien anat a casa seva i que li havien llençat quasi tota la roba que guardava. “Van emplenar sis bosses; les mataria”, va dir. Vaig pensar que ho deia perquè allò l'estava matant. Però només ho vaig pensar. Vaig contestar-li amb una vaguetat: “Ja se sap, dona”. Segur que l'Steve Jobes se n'hauria sortit molt millor. Saben? Jo no em vendria ni un segon de la meva vida.