Cartes

Seria bonic pensar que una columna regular com aquesta és percebuda pel lector com l'arribada d'una carta: de vegades interessant, de vegades banal, de vegades divertida, sovint prescindible. Seria, doncs, un cert substitut del gènere epistolar que ha quedat com a una raresa d'èpoques passades. Ara la gent no espera el correu a la bústia, si de cas “mira” el correu que l'espera a la pantalla de l'ordinador. I pensar que al voltant de les cartes, els estats i els imperis crearen aquells fabulosos serveis postals que eren un test bàsic per avaluar l'eficiència de les administracions públiques. Parlar de cartes i telegrames avui ens situa en els vaporosos estats de la pura malenconia. Una carta ha esdevingut una cosa tan anacrònica com aquell antiheroi de Melville, l'escrivent Bartleby. Aquell home estàtic havia tingut una altra feina de jove. Durant un temps l'havien llogat en un lloc perfectament adequat al seu perfil nihilista: l'oficina de classificació de les cartes retornades per defunció del destinatari. Pobre Bartleby! Pobres de nosaltres! A la tomba ningú no rep mai carta. És un fet demostrat. La simple idea d'una carta es confon amb la paraula nostàlgia. I, tanmateix, tot segueix i el món, diuen, va més de pressa que mai i tots estem perfectament comunicats i en xarxa. La correspondència tradicional havia tingut autèntics addictes que han hagut de refugiar-se en el món cibernètic. Eren gent de la fusta d'un vell amic meu que sovint em deia: “Vés amb compte si m'escrius: sempre contesto les cartes”. Hi ha gent que, en efecte, ho contesta tot. El cas més espectacular que conec de contesta a una carta, però, es troba a Les cartes de Groucho i sembla un acudit típic de l'humor que gastava Groucho Marx, però no és pas seva. És la carta que li va enviar un escriptor americà per reclamar-li l'atenció i que deia simplement: “Benvolgut Groucho, perdona el retard amb què contesto la carta, però és que no n'he rebut mai cap de teva. Salutacions, Goodman Ace”.