Pidolaire emocional

L'aliment que li va proporcionar aquella manyaga el va sustentar durant dues setmanes. Conviure amb una persona esquerpa emocionalment comportava acostumar-se a l'escassedat de les expressions d'afecte. Per això havia après a racionar els records de cada gest d'estimació, com qui mastega poc un xiclet per mantenir-ne més temps el sabor. Tancava els ulls i primer visualitzava el gest. La mà robusta, de tacte aspre, amb tots els relleus que cartografiaven una vida de treball, acostant-se lentament a la cara. Després, el gest breu, fregant de manera lleu i fugaç la galta. Mentrestant l'altra mà envoltava les espatlles, en un intent d'abraçada que gairebé mai passava de simulacre. Ell, com a receptor, hauria desitjat que la comunicació emocional hagués estat més fluida, més freqüent, més exuberant. Però la persona és un animal de costums i el que primer l'amoïnava i l'entristia senzillament s'havia incrustat en la dinàmica de la normalitat. El que realment el preocupava ara, però, era que fins feia poc no havia pensat en com se sentia l'emissor. Llavors li van venir al cap evidències que el van neguitejar. Els regals puntuals i molt cars (massa per a la seva afeblida economia), el desfici per acumular possessions materials o diners i moltes altres actituds, no podien ser res més que l'expressió d'una impotència, l'emissió d'un missatge ple de sinceritat combinat amb un crit d'auxili: t'estimo però sóc un analfabet emocional. Llavors es va estremir i es va recargolar de penediment: només ell era el culpable intel·lectual d'haver-se convertit en un pidolaire emocional. Perquè mai es va posar en la pell de l'emissor.