Amb aquella alegria
La taula rodona
“Noia, els que no som periodistes trobem dur això de complir setmanalment...”, em deia Joan Solà el 15 de gener passat, disculpant-se pel retard a l'hora de lliurar un article. Les disculpes són meves.
Fa més de mitja vida. Jo tenia vint anys encara no. Treballava al diari Avui i estudiava periodisme a Bellaterra. Ja llavors anava de bòlit, tot i que no hi havia ningú al món que depengués de mi. Tenia, sense voler-ho, la prepotència de la joventut: aquell creure'm que podia fer el que calgués, i que ho faria bé.
Em va trucar la professora Lluïsa Gràcia per convidar-me a participar en una taula rodona a la Universitat de Girona, sobre llengua i mitjans de comunicació. Seríem quatre, un dels quals, Joan Solà. Vaig acceptar sense pensar-m'ho gaire. Si ho hagués fet, hauria recomanat a la Lluïsa que em substituís per algú amb més bagatge, en atenció als companys de debat i als aprenents de filòleg.
Vaig recollir l'admirat Joan Solà amb cotxe i vam pujar cap a Girona. Massa tard per posar-hi remei, vaig descobrir que una nena de dinou anys privada del do de la paraula oral no s'hauria d'haver presentat a una taula rodona amb les mans a les butxaques: com a mínim calia esperar de mi que dugués quatre idees escrites, però em vaig limitar a improvisar de mala manera. Quan em van demanar que fes una breu exposició sobre el tema, m'hauria volgut fondre: em vaig anar fent petita, petita, petita, convençuda que estava protagonitzant el ridícul del segle al costat d'una eminència i amb els estudiants gironins per testimonis. La rematada va arribar quan, després del debat i abans d'un dinar que se'm va fer etern, em van donar un taló prou generós. Ni se m'havia acudit que allò era una feina remunerada. Aquells diners em cremaven: no me'ls havia guanyat.
Durant el viatge de tornada (a la tarda havia d'entrevistar l'aleshores conseller d'Ensenyament, Josep Laporte, que tenia com a cap de premsa el futur dramaturg Jordi Galceran), vaig intentar demanar disculpes a Joan Solà per la meva desafortunada intervenció a la taula rodona, i encara no sé si me'n vaig sortir. Sí que sé que des d'aleshores he tingut el privilegi de tractar sovint el professor Solà, i que sempre, sempre, sempre m'ha vingut al cap el ridícul que vaig fer aquell dia (ell va tenir el detall de no recordar-m'ho mai). També he participat en força xerrades i taules rodones, i sempre, sempre, sempre me les he preparat a consciència. Hi ha errors que només es cometen un cop.
Perdoneu la batalleta, però el dijous 21 d'octubre, havent llegit a l'Avui l'article de comiat del gran lingüista, vaig dir-li per correu que els seus lectors el trobaríem a faltar. Ell em va respondre amb un “gràcies” que no tocava (l'agraïment és nostre, per descomptat) i jo em vaig tornar a sentir petita, petita, petita davant la humilitat del mestre.
