L'Auditori amagat

AGirona tenim un Auditori i Palau de Congressos de primera, almenys pel que fa a les sales, dependències i estructura externa. S'hi poden oferir concerts de cambra, simfònics i polifònics, i celebrar-hi actes oficials d'una certa entitat, simposis, congressos, assemblees i reunions de tota mena. Cada tipus d'acte, siguin quines siguin les seves característiques, té en aquest edifici l'espai més idoni i adequat. Altrament, la seva arquitectura no desmereix en absolut la seva funcionalitat: és sòbria i estilitzada, i s'incorpora a l'arbori de l'entorn que és la Devesa sense malmetre'n la fesomia, la gràcia ni l'esperit. Però no té, per exemple, pàrquing subterrani, mancança que esmento perquè són moltes les persones, la majoria de les quals de fora de Girona, que m'ho han comentat argumentant que es tracta d'un defecte de disseny, d'una imprevisió de pes, és a dir, d'un inconvenient. Escrit això, passo a exposar la meva opinió a propòsit d'una circumstància que fa que una instal·lació tan digna i encomiable resulti, sovint, incòmoda per inaccessible. Veuran, l'Auditori va ser construït darrere del Palau de Fires, un edifici que té, en la Devesa, la prolongació de la seva utilitat. Gairebé sempre que s'hi du a terme algun esdeveniment firal l'esplanada que hi ha al costat és ocupada per bona part dels expositors que hi participen. Així doncs, i atès que forma part d'una mostra de pagament i per entrar-hi cal passar per taquilla, aquest recinte és inexorablement envoltat amb una tanca metàl·lica; tanca que, com és lògic, impedeix l'accés directe a l'Auditori. Això es pot comprovar fàcilment en la fotografia de més amunt: darrere la reixa, el cartell que anuncia l'entrada al concert té, a la part de baix, una fletxa que assenyala un altre cartell, afixat al plafó que també fa de tanca, en què s'indica als ciutadans que per entrar a l'Auditori-Palau de Congressos cal dirigir-se a les ribes del Ter, és a dir, exactament a l'altra banda d'aquest accés anul·lat, tot i ser el més adient. Per tant, qui hi vulgui anar, en lloc de recórrer els pocs metres que el separen de l'Auditori, haurà de fer una llarga volta, un quilòmetre, si fa o no fa, per arribar-hi.

Per què a cap dels responsables d'aital situació se li va ocórrer evitar-la? Per què ningú va pensar en les persones, i molt especialment en les persones grans o amb problemes de mobilitat a l'hora de dissenyar l'acotació del perímetre firal? Sorprèn que en una ciutat en què la senyora alcaldessa acut a un programa de la televisió local per comunicar-se amb els ciutadans, escoltar-los i mirar de resoldre les qüestions que li plantegen, puguin succeir coses com aquesta. Fa molt i molt de temps vaig escriure –o dir per ràdio, ara no ho recordo bé– sobre la conveniència de crear un parc firal als afores de Girona, per dues raons: perquè el Palau de Fires acabaria fent-se petit i, sobretot, per alliberar la Devesa de la feixuga servitud a la qual amb tanta freqüència es veu sotmesa. Feina en va! El terreny adjacent al Palau és una autèntica moma, extens, de propietat municipal, i l'Ajuntament és part viva i activa de la Fira, i fàcil de tancar al públic; no calia, doncs, anar a buscar una nova ubicació.

Per acabar, un suggeriment: imagineu-vos una superfície, no gaire lluny de la ciutat i ben comunicada, amb els seus pavellons, el seu bon aparcament i tota la gamma de serveis que un lloc així comporta. I la Devesa, neta i oberta sempre a tothom.