L'estranger

Els catalans cada vegada som més estrangers a casa nostra. Potser seria millor parlar d'estrangerisme, aquella predilecció pels costums estrangers en detriment dels autòctons. L'adjectivació estranger, una expressió associada a la por del desconegut, va ser emprada pel gran Albert Camus, un avançat al seu temps, per titular un dels seus llibres més clarividents sobre cap on s'encaminava l'home després de les dues grans guerres mundials. Meursault, el protagonista de L'estranger, encarna la manca de valors de l'individu, no troba sentit a l'existència, ni res té prou importància per la seva angoixa existencial, i més quan és condemnat a mort després d'haver comès un crim absurd, provocat per la por. Camus ens parla d'un tipus d'home universal i en podem extreure derivacions per la nostra causa. Per què, si no, l'ànim de derrota envaeix totes les nostres actuacions? Les garrotades permanents de la brunete mediática; les del PP i els seus corifeus; i les de la judicatura, que mai ha jugat a favor nostre... tot plegat ens deixa sense capacitat de resposta. Tant li fa que el 10 de juliol més d'un milió de catalans sortíssim al carrer per mostrar la nostra emprenyada, el nostre desassossec. Ni tampoc la constatació que hem avançat molt però no prou, quan fa trenta anys de la constitució del Parlament que va fer president Jordi Pujol. Com l'estranger de Camus, no ens reconeixem perquè ens estan desfigurant permanentment. Com en Meursault tenim por i no sabem per què. Mai havíem viscut un període tan llarg de pau, ni d'autogovern (amb tots els matisos), ni hi havia hagut tant coneixement de la llengua catalana. Però sabem que no anem bé, amb els independentistes barallats, els convergents a punt de reviure el peix al cove, i els socialistes preguntant-se de què els serveix tenir 25 diputats a Madrid.