Crispetes al metro

Jo no sé de què es queixen els usuaris, perquè d'un temps ençà agafar el metro a Barcelona s'ha convertit en una de les experiències globalment menys avorrides de totes les que es poden fer a fora del llit. D'entrada, el ciutadà honest –que és majoria, encara– ha d'estar pendent de dues coses: dels congèneres més barruts, que són els que se'ls enganxen a l'esquena com paparres per estalviar-se de pagar el bitllet, i dels entranyables carteristes, que amb els anys han canviat la traça per unes formes menys vistoses però igualment efectives, si fem cas de les estadístiques. Un cop a dins, el pacient usuari s'encomana a la Verge, al diari i als auriculars de l'MP3 per suportar el repertori del cantant, el violinista o el captaire de torn, i fa la cara de baixar d'Arbeca, per veure si se'n surt sense haver de deixar propina. L'última moda és aquesta dels maquinistes enrotllats, que un dia t'engalten per megafonia que al metro hi acaben d'entrar una colla de carteristes, sense donar-ne cap més pista per fomentar el bon rotllo entre els passatgers, i l'altre simulen un accent àrab i et deixen anar que hi ha una bomba, que és divertit que t'hi cagues, Moragues. No sé vostès, però jo tinc la sensació que cada cop veig menys gent llegint al metro. I per poc que hi hagi algun empresari amb una mica de vista, sospito que aviat hi viatjarem tots en família i menjant crispetes.