Carta al futur president

Benvolgut futur president. Escric aquesta carta per fer-li una petició. És un prec urgent perquè és una qüestió que vostè haurà de decidir el dia que prengui possessió, de manera que em veig obligat a avançar-me al seu nomenament per intentar convèncer-lo amb una mica de temps.

Li voldria demanar que visqui a la Casa dels Canonges, que al cap i a la fi és la residència oficial del president de la Generalitat. Als països normals, els presidents viuen a la seva residència oficial per dignitat institucional, per seguretat, per dimensió històrica i per sentit pràctic. Ho fa el president nord-americà a la Casa Blanca, el lehendakari a Ajuria Enea, el president francès a l'Elisi, el primer ministre finès a Kesäranta o el president espanyol a la Moncloa. M'agradaria que el meu president no fos una anomalia en aquest aspecte i poder tenir una mínima sensació de normalitat.

Va ser Francesc Macià qui va triar la Casa dels Canonges com a residència oficial del president de la Generalitat. L'Avi va ser, també en aquest aspecte, un visionari. Va entendre que un president d'un país modern ha de tenir una residència oficial. El seu successor, Lluís Companys, també hi va residir fins a l'ocupació de Catalunya per part de les forces franquistes. L'edifici va restar buit durant dècades fins que el president restablert, Josep Tarradellas, va decidir que la continuïtat històrica entre la Generalitat republicana i la Generalitat de la transició també implicava el restabliment de la Casa dels Canonges com a residència oficial del president de Catalunya. D'aquesta manera, entre el 1977 i el 1980, Tarradellas va viure en aquelles dependències oblidades.

Aquesta tradició es va trencar quan Jordi Pujol va prendre possessió del càrrec de president. Potser per evidenciar el trencament amb l'etapa de Tarradellas o imbuït per aquest sentiment tan nostrat del “què diran?”, Pujol va optar per viure al seu pis del carrer Mitre de Barcelona. Pasqual Maragall tampoc no es va mudar a la Casa dels Canonges, probablement perquè no hi va pensar. Si hi hagués rumiat, el geni i el sentit històric del primer president socialista li haurien aconsellat d'instal·lar-s'hi. José Montilla tampoc no ho va fer.

Arquitectònicament, la Casa dels Canonges no és res de l'altre món. Originàriament va ser aixecada durant el segle XIV per allotjar-hi els canonges de la catedral. Amb el temps va patir diverses modificacions, fins que els arquitectes Joan Rubió i Jeroni Martorell van fer-hi una reforma total durant la dècada dels anys vint del segle passat. Van eliminar molts elements gòtics i li van donar un aire barroc. També van construir el famós pont neogòtic del carrer del Bisbe que enllaça l'edifici amb el Palau de la Generalitat. Aquest pont, que no té un segle de vida, s'ha convertit en un dels elements més fotografiats de Ciutat Vella.

I els costos? Cap president digne del nostre país pot al·legar el cost econòmic de viure a la seva residència oficial. L'edifici ja està construït i pagat, està degudament condicionat i moblat, i disposa del personal necessari per al seu bon funcionament. De fet, sempre s'hi han fet sopars i trobades que requerien discreció, i em consta que el president Pujol hi descansava sovint durant les seves jornades laborals maratonianes. A més, els Mossos d'Esquadra tindrien la feina més fàcil i l'accés del president al seu despatx en cas d'emergència seria immediat. Bé, ja no em queden arguments. Ho deixo a les seves mans.