Benvingut sia, el bisbe de Roma

Escric aquest article poques hores abans que Benet XVI arribi a Barcelona. Ho faig en l'ambientació pròpia d'una visita tan singular i amb el ple convenciment que mai com ara l'Església catalana veu reconeguda la seva particularitat dins la vocació universal vaticana. És evident que el bisbe de Roma, primat entre els bisbes catòlics, coneix i farà seva la realitat d'aquest petit país, des de la sensibilitat que s'intueix en un home bavarès i amb les precisions que pot haver rebut del bisbe de Barcelona, cardenal Martínez Sistach, i dels seus companys en el govern de l'Església, els cardenals Tarcisio Bertone i Gianfranco Ravasi, tots dos molt receptius a la realitat catalana.

Com mai, podem recordar la mil·lenària tradició cristiana d'aquest racó de la Mediterrània, on la cultura catòlica ha jugat un paper fonamental en la configuració de la personalitat del nostre poble i fins i tot el desig de laïcitat s'articula majoritàriament en positiu, com a resultat d'un superior afany de llibertat, segurament entroncat en la mateixa doctrina cristiana. Seria fàcil fer inventari del llarg camí recorregut com a poble, del monestir de Ripoll a la comunitat de Montserrat, tot i que podem limitar-nos a la crònica més recent, la que ve lligada a la recuperació de la identitat catalana després de la desfeta en mans del franquisme, un relat en què el catalanisme més actiu està profundament lligat al moviment eclesial, units en la resistència i en la recuperació democràtica, quan el vicesecretari d'estat vaticà, Giovanni Benelli, en el pontificat de Pau VI, rebia els bisbes catalans amb un “Viva la Catalogna”, i el legat pontifici Luigi Dadaglio, a la primera meitat dels setanta, esquivava els impediments governamentals per donar entrada a una fornada de bisbes catalans a les diòcesis fins aleshores negades a disposar de mitrats del país. Una Església compromesa amb el poble, oberta i progressista, que estava legitimada a proclamar als quatre vents el document Arrels cristianes de Catalunya, mentre les ràfegues que venien de Roma anaven canviant.

A partir dels vuitanta, els successius ocupants de la nunciatura espanyola marcaren les noves dificultats de l'Església catalana. Inocentti, Taglliaferri, Kada i Monteiro es trobaven bé a Madrid, prop dels bisbes gallecs que governaven l'Església espanyola (Suquía i Rouco) i fidels al papat involucionista de Joan Pau II. A Barcelona, el nomenament del valencià Ricard Maria Carles senyalava un canvi substancial, que repercutia a tot el país. Com a cant de cigne, l'arquebisbe Torrella aconseguia tirar endavant el Concili Provincial Tarraconense, que mai no arribarà a trobar el llum verd vaticà en l'aplicació de les seves conclusions. La que fou nomenada “Església holandesa del sud”, durant el Concili Vaticà II, rep els sotracs de la incomprensió, amb canvis de bisbes gens favorables, imposicions autoritàries i negatives a avançar cap a una conferència episcopal pròpia o, almenys, en el reconeixement com a regió eclesiàstica. Al Vaticà i a Madrid, l'Església catalana no existeix i a casa nostra tampoc no es fa notar qui pugui liderar la remuntada.

Contra els qui fan una lectura esbiaixada del papat de Benet XVI, l'evidència demostra un canvi profund amb el seu antecessor, fins en airejar tot allò que era amagat sota les catifes vaticanes. En temps de mudances, el bisbe de Roma ha de refer la credibilitat d'una institució ferida, que ha de potenciar noves formes de comunicació i ha d'actualitzar velles doctrines caduques. El Vaticà III és a la cantonada.

És en aquest moment que els interessos vaticans i els de l'Església catalana poden confluir i fer-se realitat a l'ombra d'unes pedres tan emblemàtiques com la Sagrada Família barcelonina. La visita del primat entre els bisbes és bona per fer conèixer la realitat d'una societat, una cultura i una història mil·lenària, situada al sud-oest d'Europa, que espera l'oportunitat de ser reconeguda, però, també, pot dimensionar la figura d'un home vestit de blanc que aporta missatges de futur. Benet XVI, primat de l'Església catòlica i bisbe de Roma, benvingut sigueu a casa nostra.