Lletanies de campanya

La democràcia obliga que el domini s'hagi de disfressar amb les arts de la seducció, i així passa que els polítics espanyols en campanya per terres catalanes no saben ben bé quina cara posar-hi. El cap de l'oposició i, si els seus seguidors no li ho impedeixen, pròxim primer ministre acaba d'afirmar que això que el cap de l'Església catòlica, amb motiu de la consagració de la Sagrada Família, llegeixi alguna cosa en la llengua del país «és la millor campanya que s'ha fet en mil anys en favor del català», per contrast amb les molestes i d'altra banda inaplicades normatives amb què ens entretenim. Fa mig mil·lenni, a l'època dels Borja, per Roma s'exclamaven: «O Dio, la chiesa romana in mani dei catalani!». Allò sí que va ser una bona campanya, no pas el Dóna corda al català com si fos una joguina espatllada. La idea que les llengües no s'imposen ni se salven gràcies a cap sanció, ens la venen només a nosaltres, perquè és exactament el contrari del que pensen i fan. De fet, si a qualsevol Rajoy o Rubalcaba li haguessin demanat parer, haurien recomanat al vicari de Crist fer servir només l'espanyol; sort que l'Església és sàvia i té més altura de mires. Cert que la llengua fa nosa, d'ençà que els antecessors dels qui ara ens vénen a demanar el vot van començar a passar-nos per l'adreçador de nova planta; però hi ha una cosa més molesta encara: la capacitat de promulgar lleis i reglaments, i per tant de sancionar, és a dir d'exercir el poder, per irrellevant que sigui la matèria. Aviat tota competència exclusiva serà qüestionada, i qualsevol de compartida esdevindrà subordinada, aquesta és la tendència dominant en l'Estat i l'opinió transversal espanyola. I el papa, no és pas el cas que en faran.