Hem pogut, i ara què?

Després de la patacada electoral que ha rebut el president nord-americà, Barack Obama, no sé ja on queda aquell cèlebre “Yes we can”. És el que té guanyar unes eleccions aprofitant que una dura crisi assetja el teu país. Li pots posar més o menys èpica, es pot revestir de tota la progressia del món, unes gotetes d'il·lusió i d'il·lusionisme, i un bon redactor de frases cèlebres molt farcit tot plegat de l'alquímia del segle XXI que són aquestes noves tecnologies que suposadament tot el que toquen ho transformen en or. Pots fer tot això i arribar a ser president dels Estats Units d'Amèrica. Al capdamunt de l'imperi. Però el teu país continua sent el mateix. I un cop t'has aprofitat de la crisi econòmica generada pels desgavells del neoliberalisme més ferotge tu heretes la situació. I com que les promeses miraculoses no acostumen a fer canviar la realitat, quan arriben les següents eleccions la mateixa crisi et passa factura. Perquè el teu país continua sent el mateix. No tothom s'ha tornat progre. I és que això de guanyar eleccions amb el Facebook i frases enginyoses, màrqueting en estat pur, té aquestes coses. La xarxa social per excel·lència està dissenyada per transmetre molt en molt poc temps i el més simple possible. I per a simples els del Tea Party. Que són de dretes però no babaus. I com que al final de fer servir el 2.0 n'acaba sabent tothom, qui més eslògans demagògics col·loca és qui guanya. Que l'exemple d'Obama serveixi d'avís per a navegants.