L'absència de Montilla

L'absència de José Montilla en el funeral de Joan Solà projecta ombres. Com que des de ja fa més de tres llunes sabem que en política els gestos no són irrellevants, aquesta absència mereix ser comentada. D'entrada ve precedida per una glossa de condol que el president va expressar en l'escenari de la signatura de l'acord electoral entre el PSC i CpC per a les eleccions d'aquest novembre. El president va escollir un context equivocat, miserablement subsidiari, que de cap manera fa justícia a la figura homèrica de Joan Solà. D'altra banda les paraules de Montilla van glossar el perfil científic del filòleg i van passar per alt l'ascendent moral, cívic i explícitament polític que Solà ha tingut sobre la ciutadania. Es tracta d'una amputació violenta, per bé que sigui coherent amb les paraules de Montilla, que ja fa temps va relegar la legítima discussió política al camp de la psiquiatria: cabòries identitàries, va decretar ell mateix en el seu dia. Trossejat en ridícules quotes de representativitat, el tripartit ha resolt que les qüestions identitàries siguin patrimoni exclusiu d'ERC, i per aquest motiu només Benach i Tresserras eren els representants institucionals en el funeral de Solà. A més, Montilla, tan curós a l'hora d'assistir a totes les desfilades militars del 12 d'octubre, va tenir la frivolitat d'anar, dos dies després del funeral, a la llotja del Camp Nou per presenciar el Barça-Sevilla. No calia ser independentista ni de dretes per retre els honors que el gran Solà mereixia. Montilla, en un camp molt delicat que no admet cap error, ha subjugat la seva funció institucional a un interès estratègic. En aquesta cíclica reactualització del mite d'Antígona, Montilla ha perdut l'ocasió de rubricar una credibilitat política, una posició de lideratge i representativitat de la nació.