La forca de Tareq Aziz

El Tribunal Suprem de l'Iraq ha condemnat a mort el qui fóra la cara amable del règim de Saddam Hussein, el cristià Tareq Aziz. Aziz, de 74 anys, va néixer prop de Mosul, la mítica Nínive de la Bíblia, capital d'Assíria que, com narra Jonàs, havia de ser destruïda, però pel penediment dels seus habitants Déu els va perdonar.

Mosul era un dels llocs de l'Iraq on vivien més cristians i el fet que Aziz, a qui es qualificava equívocament del número dos, fos cristià garantia la seguretat dels 800.000 cristians iraquians. Va ser ministre d'Exteriors entre 1979 i 1991, període en què va establir unes excel·lents relacions amb la Casa Blanca, que armava l'Iraq per esclafar l'Iran. Posteriorment seria nomenat viceprimer ministre, càrrec que va exercir fins a la fi del règim.

Dic que se'l considerava equívocament el número dos, perquè per sobre d'ell estaven el germanastre de Saddam, Barzan al Tikriti, Alí Hassan, conegut com Alí el Químic, o el vicepresident, Taha Yassin Ramadan. Tots sunnites i penjats a la forca el 2007. No era el número dos però sí va ser sempre una de les quatre persones més properes a Saddam i, potser per ser cristià, no va caure en cap de les purgues que Saddam féu entre els quadres dirigents del règim. Unes purgues que consagraven sempre els membres del seu clan de Tikrit i feien desaparèixer en daurats exilis o executats per traïdors tot aquells que li podien prendre el lloc. Però Tareq Aziz, com a cristià, mai no hauria pogut ser cap d'un país musulmà, cosa que per a Saddam no el feia perillós. I el fet de ser cristià, amb pinta d'avi entranyable, que dominava les bones maneres i el perfecte anglès de la diplomàcia, el situava en una posició immillorable per donar una imatge d'un Iraq laic i modern front el retrògrad Iran dels aiatol·làs.

Mentre Saddam i els altres dirigents comentats varen ser penjats per crims fets durant la guerra de l'Iran i persecució de xiïtes, accions que varen tenir els vistiplau dels Estats Units, Aziz només havia estat condemnat a quinze anys per la seva responsabilitat en l'afusellament de 42 comerciants acusats de fer pujar els preus, i a set per la persecució de kurds. Es deia que mentre les tropes americanes fossin a l'Iraq, per la seva condició de cristià podia estar tranquil. Ara, quan fa només dos mesos que les tropes estrangeres han traspassat les seves funcions a l'exèrcit iraquià, Aziz ha estat condemnat a la mateixa pena que els dirigents sunnites del règim.

No pretenc justificar els crims de què va ser coresponsable. Però s'ha de constatar que en temps de Saddam els 800.000 cristians de l'Iraq podien viure tranquils. També se sentien segurs els cristians de Gaza i Cisjordània mentre el líder va ser Iàsser Arafat, que va establir que l'alcalde de Betlem seria sempre cristià. Saddam tenia les mans tacades de sang, Arafat, brutes de despotisme. Però tant l'un com l'altre foren apartats per la mà directa o indirecta dels Estats Units, amb l'argument que s'havia de fer fora el fonamentalisme i portar la democràcia al Pròxim Orient. I amb aquest nou ordre la meitat dels cristians palestins i més d'un terç dels cristians iraquians han hagut d'emprendre el camí de l'exili. L'atac a l'església de Bagdad és l'últim episodi d'aquest fustigament als cristians

Després de la condemna a mort d'Aziz, uns creuen que serà penjat de manera exemplar com una mostra de la independència dels poders iraquians. Altres, han dit que s'ajornarà indefinidament la seva execució a causa del seu delicat estat de salut, justificació surrealista. A mi personalment la seva condemna m'ha afectat per un altre motiu. En més d'una ocasió he escrit de persones com Saddam que havien estat condemnades a mort i havien de ser penjades. Però en el cas d'Aziz és algú a qui vaig conèixer dos mesos abans de la invasió i hi vaig conversar diverses vegades. Reconec que aquest article m'ha costat de fer. I m'adono de com és de fàcil d'escriure d'aquells amb qui no hi tens cap vincle, i que difícil que és fer-ho sobre algú condemnat a mort que coneixes i que quan el vas tractar et va generar empatia. A mi, un ateu d'educació cristiana, m'agradaria que tingués la mateixa sort que els habitants de la seva Nínive en temps de Jonàs, i fos perdonat.