Catalunya aconfessional

La consagració que va fer diumenge Benet XVI de la ja basílica de la Sagrada Família ha estat un magnífic acte de reivindicació globalitzada de l'obra gaudiniana. I Barcelona ha superat la visita papal sense cap tipus de contratemps. És cert que hi ha hagut grups de pressió contraposats que han generat tensió: uns amb posicions anticlericals que han expressat les seves crítiques de manera extemporània. I altres que han volgut ser més papistes que el papa i han volgut forçar una rebuda exacerbada. Tots dos grups estan allunyats de la realitat de la societat catalana. Una realitat que inclou molta gent per a la qual la visita papal era un gran esdeveniment i a la qual cal respectar. Però una realitat que també inclou molts catòlics crítics amb l'actual Vaticà i desenes de milers de catalans i catalanes que professen altres religions i que hem de tenir molt presents. Com una part molt important de ciutadania que es mira la visita del papa des del laïcisme. És veritat que Catalunya, com a nació que és, té arrels històriques cristianes, però no és menys cert que tot just ara estem plantant les arrels d'una nova Catalunya que pot tenir la catalanitat com a pal de paller però no el catolicisme. Que el català sigui llengua comuna i de trobada ha de ser un element central de la construcció nacional. En canvi, cap religió hauria de ser-ho. De fet, és probable que d'aquí a unes dècades a Catalunya hi hagi oracions en català que s'alcin a déus molt diversos. Els experts diuen que Benet XVI ha treballat molt en la recerca d'un punt de trobada entre la seva religió i el laïcisme. No ho dubto, però aquesta voluntat d'enteniment és contradictòria amb determinades crítiques. Perquè el punt de trobada del laïcisme i de la resta de religions, exercida cada opció en llibertat, és l'estat aconfessional. L'espanyol encara no ho és del tot. Li cal l'eliminació del pes del catolicisme en les esferes del poder. En això cal demanar col·laboració a la Santa Seu si realment té aquesta voluntat de convivència amb els laics i la resta de religions al nostre país, i de contribuir a l'enriquiment de la democràcia. Perquè, com ja he recalcat algun cop, l'existència de sistemes totalitaris absolutament anticlericals no exclou que la minoria de països democràtics que existeixen al món són els que han aconseguit separar estat i religió, preservant els drets de qui vulgui professar una fe, però garantint la no-ingerència de les religions en l'actuació de l'Estat com a ens complex que formen el conjunt de la ciutadans religiosos i no religiosos, i evitant que cap religió s'imposi a les altres. En aquest punt estem.