80 anys de Lluís M. Sunyer

Dimarts que ve, 16 de novembre, resulta que fa 80 anys Lluís Maria Sunyer i Vilar (Barcelona, 1930). Ja sé que molts de vostès poden dir: i qui és aquest Sunyer? Però també sé que alguns poden dir, igualment: ah, sí, aquell que corria per les comarques del país en favor de la democràcia, la catalanitat i el socialisme.

Ara l'evoco i el recordo, amb motiu del seu aniversari, perquè crec que la seva vida, que conec una mica, haurà estat un exemple de coratge i de fidelitat a uns valors humans i espirituals que ell ha procurat encarnar en tot moment. Químic de professió (Institut Químic de Sarrià), va fer-s'ho venir bé, a principis dels anys seixanta, tot i haver format una família, per lliurar-se completament a l'activisme social, cultural i polític, que llavors volia dir intentar posar fi al franquisme, a partir del pujolià “fer país”.

I tant si en va fer, de país! Se'l va voltar de cap a cap, amb el seu llegendari Citroën, gavadals de papers per repartir i amb bona gent com ell que l'acollia arreu per on passava. Jo el vaig acompanyar en algunes d'aquestes excursions de recader solitari de la democràcia, que quan va arribar, però, ja no li va fer tanta gràcia.

Tot havia començat, a mitjan anys cinquanta, al voltant dels joves que articulava Jordi Pujol (Jaume Casajoana, Josep Espar, Xavier Polo, el mateix Sunyer, etc., la gent dels Fets del Palau, de 1960), els quals es movien al voltant de l'Acadèmia de la Llengua Catalana, el Casal de Montserrat, a Barcelona, el Grup CC (Crist Catalunya), és a dir, els qui convergirien, el 1974, a Montserrat mateix, a Convergència Democràtica de Catalunya.

Però Sunyer no s'hi involucrà, perquè li féu més pes –aquell mateix estiu– el conglomerat socialista que, al voltant de Joan Reventós, s'estava formant, tot i les dificultats que hi havia per veure si al sofregit hi encaixava Josep Pallach. Va ser l'època que vaig conèixer en Sunyer, que literalment no parava quiet en el seu frenesí de coordinador de la catalanitat d'esquerres realment existent, alhora que féu un gran servei al voltant dels inicis de la Unió de Pagesos, també el 1974.

Realment, va ser ell qui –des del despatx ultraclandestí de coordinació socialista de rambla Catalunya-Provença– em va suggerir, el novembre de 1974, que anés a Ascó, on s'estava aixecant el mausoleu nuclear, del qual, llavors, ningú no sabia res de res. I al cap dels anys, ja podeu veure, recordo aquest episodi inicial, embarrancats com estem en el final d'aquesta comèdia, representada actualment pel cementiri, també nuclear, que els companys socialistes de Madrid pretenen endossar-nos.

Però ja fa anys, des de 1980 com a mínim, que els companys van deixar de ser-ho per a Lluís M. Sunyer, que, sense ser del partit, és més socialista –i més sociable– que la majoria dels qui en formen part.