De la mobilització política

Demà, 12 de novembre, comença la campanya electoral menys emocionant de les darreres dècades. També una de les més decisives. Els papers ja fa mesos que estan repartits. Sabem qui guanyarà i qui no ho farà. L'emoció ara consisteix a conèixer els respectius marges de victòria i derrota. També quines seran les lliçons que uns i altres, els que deixen el poder i els que el reben, trauran dels seus resultats. Reflexions que necessàriament, en més d'un cas, demanaran un replantejament a fons d'estratègia, de missatge i de persones. Catalunya, convinguem-ho, encara aquestes eleccions amb una autoconfiança erosionada. Dos elements centrals per subvertir aquesta tendència, inevitablement, només podran venir de l'acció política. El primer fa referència al rearmament del lideratge polític; el segon al govern. El primer ens interpel·la sobre el perfil del governant en cap; el segon, sobre l'equip que ha de possibilitar, des de les institucions, el canvi de tendència.

Anem amb el primer dels dos elements. Perdut l'horitzó bàsic de les darreres legislatures en forma de sentència de Tribunal Constitucional, el gir essencial del nou govern només pot ser bastir un nou horitzó polític per al país. Horitzó que és indestriable d'una reflexió serena i profunda sobre el lideratge polític que hem viscut els darrers anys i sobre quines són les necessitats de lideratge institucional, de representativitat i de mobilització, que ens demanarà el futur. D'entrada, penso en la urgència de traspassar al nivell polític un debat ja conegut en l'àmbit educatiu. Aquell que fa referència a la necessitat de passar de l'èmfasi en els continguts a l'èmfasi en les competències. De la política de les sentències grandiloqüents, les frases fetes i la retòrica de manual a la política de les habilitats relacionals i la comunicació interpersonal. Pocs dubtes podem tenir que, en l'àmbit polític, els darrers anys, hem tingut massa del primer element i ben poc, per no dir res, del segon. Poca mobilització social podrem esperar, doncs, sense noves dosis de lideratge polític.

D'altra banda, des del segle de les Llums sabem que una idea política incrementa la seva eficàcia si és impulsada no només pels interessos d'una part sinó també per una passió compartida. El procés de reforma estatutària, concedim-ho, en els moments inicials va prendre aquesta força mobilitzadora. Una força que ha acabat convertir-se en la més gran ensulsiada política dels darrers anys però que almenys ens ha permès arribar al consens sobre la finalització d'un trajecte polític. Res queda d'aquest impuls inicial, transmutat del 2006 ençà en inèrcia i gestió petita. Una inèrcia representada per un Molt Honorable blindat davant la crítica, apartat del contacte personal, aïllat d'un entorn mediàtic percebut com a hostil. Tot plegat, ofereix una imatge d'inseguretat i d'opacitat com hem trobat en poques primeres espases polítiques (Nixon? Major? Brown?). Una inèrcia que, per altra banda, demostra l'esgotament del recurs a les crosses electorals que tan bons rèdits van donar en les eleccions estatals del 2008. Recordem aquell eslògan alhora efectiu i buit de contingut: Si tu no hi vas, ells tornen. Per què perdre el temps elaborant un projecte polític si els resultats electorals ja ens somriuen?

Prop de tres anys més tard, quan més necessitem la mobilització pública, la situació ha canviat radicalment. Circumstàncies excepcionals demanen lideratges excepcionals: 17% d'atur, 40% d'atur juvenil, 30.000 milions en deute públic de la Generalitat (una tercera part dels quals amb venciment en els propers dotze mesos), 22.000 milions de dèficit fiscal anual i un projecte de relació amb l'Estat fallit.

El segon punt d'atenció, aquell al qual menys interès presten els mitjans de comunicació per la seva textura burocràtica, pels seus contorns incòmodes, tan fàcilment reduïbles al pim-pam-pum mediàtic. La pregunta a fer-nos: ha tingut Catalunya, els darrers anys, els millors professionals en els llocs clau de l'administració? Ha estat aquest darrer el govern dels millors? Si donem per bona la màxima que el gruix de la recuperació econòmica ha de venir del sector privat, aquesta recuperació es pot fer a la italiana, amb una administració a la contra; o a l'alemanya, en un context a favor. El fet inqüestionable és que en àmplies àrees de la gestió pública no hem aconseguit atraure als millors. Homes i dones als quals, en el cas que escoltin la nostra oferta, retribuirem probablement amb un salari pitjor del que tenen, amb unes condicions de treball més difícils. Individus que seran confrontats amb la possibilitat de veure ensorrada la seva carrera no només política. Persones que rebran de tot menys compliments per part del circ mediàtic i que voldrem incorporar a la gestió pública en una situació econòmica i fiscal ja prou coneguda.

Sir Ernest Shackleton abans de la seva famosa expedició a l'Antàrtida, ara fa un segle, publicava al The Times un anunci esdevingut memorable. L'anunci deia així: “Es busquen homes per a viatge perillós. Sou baix, fred intens, llargs mesos de foscor completa, perill constant, retorn dubtós. Honor i reconeixement en cas d'èxit”. En pocs mesos, Shackleton aconseguia 5.000 voluntaris. La seva nau, l'Endurance, només n'admetia cinquanta-sis. Podrà el futur govern aconseguir un nombre similar d'entre els finest and brightest del país? L'apel·lació al patriotisme sembla aquí inevitable. Com diu la dita, deixem el pessimisme per a millors temps. Una majoria estable i un projecte sòlid poden ajudar a avançar en tots dos camins.