O intel·lectuals o polítics

Algun cop hem parlat aquí de l'expresident txec Václav Havel com a exemple dels polítics impossibles. Ara Tom Stoppard, el dramaturg d'origen txec, ha dit exactament això mateix: “Sempre m'he sentit molt a prop de Havel; tots dos escrivim teatre i hem lluitat a la resistència. He admirat el seu sentit de la responsabilitat, però sempre he cregut que és molt complex compaginar els ideals amb la política del dia a dia”. També ara, a propòsit de l'última biografia d'Azaña, s'ha recordat el drama de l'intel·lectual que volia ser escriptor i que les circumstàncies van convertir en president impossible d'una república acorralada. Aranguren ja deia que si Azaña va fracassar com a polític va ser justament perquè era un intel·lectual, i hi afegia: “Els polítics es regeixen per l'eficàcia, i l'eficàcia té un preu: la perversió o la contaminació del poder. Els intel·lectuals, en canvi, són purs, però el preu d'aquesta puresa és la ineficàcia”.

Fa poc que s'han conegut uns apunts inèdits escrits per Gregorio Marañón durant la Guerra Civil, en què el metge i assagista sosté una teoria semblant: diu que els grans polítics són els qui tenen una fe il·limitada en l'home o un profund menyspreu envers ell, mentre que “los humanistas no serán nunca grandes políticos, porque para ellos el hombre no merece ni la confianza ni el desprecio, sino simpatía, piedad y comprensión”.

Per cert: en aquests apunts de Marañón, plens de reflexions lúcides, hi trobem un avís que podrien escoltar els nostres personatges públics en aquestes setmanes preelectorals: “Hay una absoluta oposición entre el querer y el deber. El que quiere un puesto es que no debe ocuparlo. El que lo ocupa y lo quiere conservar es que se debe ir. El que quiere irse, debe quedarse. Por la magnitud del deseo de irse se mide la necesidad de quedarse”.

Això, encara que no ho sembli, també té a veure amb la teoria dels polítics impossibles.