Súper o escola de democràcia?

Tots ho sabem: ja estem en campanya. Però no sé si tots sabem què és i per a què serveix una campanya electoral. Hi ha diferents maneres de veure-ho. Per alguns, una campanya serveix per presentar un producte prou atractiu per ser votat. Són molts, en aquest sentit, els parlen de vendre l'oferta d'un determinat partit i de les estratègies per aconseguir que els ciutadans el comprin. Es basen en la lògica de la democràcia supermercat, que interpreta el moment electoral en termes d'oferta i demanda. Un llenguatge planer i que tothom entén: votarem aquells que pensem que ens ofereixen més coses i que, a més, considerem que no ens estan enredant amb les seves propostes. Com quan comprem un iogurt. Sovint, des d'aquesta òptica, s'utilitzen les tècniques de la publicitat i el màrqueting per tal de dissenyar els continguts i els discursos que més arribaran als ciutadans - clients.

El programa electoral seria com una colònia que cal empaquetar, etiquetar i promocionar adequadament. La finalitat és que se'n parli, tenir presència, ser conegut i, per tant, augmentar la probabilitat de ser triat. Per això calen missatges curts, fàcils d'entendre, simplificacions que facin forat en un mercat on tothom crida i canta les excel·lències del seu propi producte. A Catalunya, molts responsables de campanyes electorals assumeixen aquest perfil amb orgull, mostrant les seves habilitats comunicatives i les seves credencials d'experts en assessoria política. Els agrada veure's com spin doctors. Són experts a guanyar, ja que aquest és l'objectiu.

Per d'altres, segurament els menys, una campanya electoral és un moment crucial per la pedagogia política, per construir cultura democràtica. La democràcia es basa en el vincle entre els ciutadans i els polítics; i la campanya electoral seria precisament el moment en què governants i governats es mirarien als ulls. Vistes així les coses, la interpretació d'una campanya canvia radicalment. Els que tenim fills sabem que no s'eduquen a còpia de promeses i regals, sinó imposant límits i utilitzant amb una freqüència esgotadora el terme no. Traslladant-nos a l'espai polític, la pedagogia d'una campanya hauria de consistir a adreçar-se als ciutadans i explicar-los no només allò que els agradaria fer en el millor dels mons (on els caramels no produeixen càries) sinó en el món real (ple de càries i ortodòncies). Una campanya pedagògica ha de dir moltes vegades no, perquè només així prenem consciència que no tot és possible, que els recursos són limitats, que els nostres interessos sovint s'han d'harmonitzar amb els dels altres, que cal saber cedir i renunciar. Allò que ensenyem als nostres fills també ens ho hem d'aplicar com a ciutadans.

Quin tipus de campanya necessitem? Jo no en tinc cap dubte: no ens podem permetre una campanya supermercat i necessitem urgentment una campanya pedagògica que reforci la nostra cultura democràtica. Especialment en moments de crisi, un reguitzell d'exigències i promeses electorals deriva irremeiablement en una espiral que només pot acabar en la frustració dels ciutadans i el descrèdit dels polítics. Els primers perquè esperaran inútilment que els polítics els portin la lluna, i els segons perquè la impossibilitat de complir les seves promeses converteix l'exercici de la política en un fracàs anunciat. Necessitem una campanya pedagògica i valenta que posi sobre la taula l'autèntic paper de la política, que no és fer de reis mags amb la ciutadania sinó buscar punts d'equilibri que permetin la convivència pacífica quan els recursos són escassos i les expectatives, diverses.

Realitzar una campanya d'aquest tipus no és senzill, entre altres raons perquè suposa trencar amb inèrcies molt consolidades. Per això, en primer lloc, demanaria als nostres polítics, de tots els colors, que no ens tractin com nens petits, que ens expliquin els problemes i les respostes sempre parcials que pretenen donar-los, que no es treguin asos de la màniga i que no simplifiquin el seu discurs només per obtenir un bon titular. Però també, en segon lloc, demanaria a la ciutadania que no reclami impossibles, que entengui que els polítics no són superman i que no els empenyin a un precipici, al qual finalment també ens arrossegaran. Podem ser catalans emprenyats, però des de la maduresa; sense convertir el nostre emprenyament en rebequeria de nen malcriat. Estem en campanya i és el moment de la pedagogia; un moment per madurar. No el convertim, entre tots, en una cridòria inútil, en una altra ocasió perduda.