Un papa ràpid i poc perillós

En paraules de Joseph Ratzinger, un teòleg que no tingui sensibilitat per la música de Mozart resulta “perillós”. En aquesta seva visita catalana, el papa ho ha estat tot menys arriscat: cautelós i gairebé dòcil, Benet XVI no ha exposat cap sorpresa doctrinal, però sí que ha estat innovador en l'ús del català i en el repartiment de somriures.

El papa Ratzinger que s'ha acostat a Barcelona no és el pastor alemany que alguns diaris van retratar quan va ser escollit. La seva visita ha estat, en termes vaticans, un èxit per tres motius: ha passat bé el seu missatge (sense cap novetat, simplement ha repetit el que el magisteri considera sobre vida i família), no hi ha hagut incidents i l'acollida ha estat generosa, un adjectiu que el mateix papa ha aplicat als catalans i que no deixa de ser una manera original i nova de definir-nos, a nosaltres que sempre se'ns titlla de garrepes, freds i tancats. Així que aquest divuitè viatge, com divuit han de ser finalment les torres de l'església infinita de la Sagrada Família, ha estat vist al Vaticà com un èxit i ha tingut més repercussió mediàtica internacional que el de Santiago.

El punt conflictiu del viatge no ha tingut lloc al nostre territori sinó al cel (a l'avió), però no per això deixa de ser irrellevant, i és el de l'anticlericalisme. No ha estat un tema que hagi entelat el viatge, per si mateix lluminós i artístic, però sí que revela que al cap del papa les persecucions religioses espanyoles no són només un fantasma pretèrit. Federico Lombardi, el portaveu del Vaticà, en una exquisida maniobra d'apagar focs allà on calgui, ha tret llenya a l'assumpte, però el que queda clar és que si el pontífex mima Espanya no és per la devoció als grans sants que aquesta ha aportat al món, o pel fervor marià que es pressuposa al país, sinó que hi ha una preocupació manifesta pel que ja s'anomena la “deriva zapaterista”, amb la por que aquesta es contagiï a l'encara catòlica Amèrica Llatina.

Els fidels embolicats en banderes vaticanes que el volien saludar, i amb sort tocar, s'han queixat que el papamòbil passava “massa de pressa”. No hi ha hagut temps per contemplar Benet XVI. És bon senyal: no cal entretenir-se mirant el papa, sinó copsar d'una llambregada el que ell significa, i cap on indica. La papolatria pot esdevenir una malaltia imperceptible però molt densa.

En aquesta visita catalana, que pot semblar una més, el pontífex alemany ha aconseguit fites interessants. Una, que ja no es pugui dir allò de “a Joan Pau II se l'anava a veure, a Benet XVI se l'escolta”. No. A Benet XVI se l'ha volgut veure, més enllà de discursos previsibles sobre art, bellesa, família. Un altre aspecte insòlit és la força que ha tingut precisament l'estètica, la bellesa i l'enlairament gairebé místic davant de discursos més clàssics i ètics, centrats en el concepte de veritat. Bellesa, veritat i caritat són sempre els eixos en què es mou aquest papa, però a Barcelona s'ha decantat per la bellesa. I per la nostra llengua, fet improbable fa uns anys.

Aquesta visita pastoral ha trencat, a més, una dinàmica a la qual ja ens havíem acostumat: el papa feia una autocrítica pel tema de la pederàstia. No ha estat el cas. Es pot interpretar com una estratègia per superar el trasbals i mirar endavant. Com també una clau de lectura és reconèixer que aquesta nafra no té la mateixa fondària que en altres terres com ara els Estats Units, Irlanda, la Gran Bretanya i Malta.

El papa s'ha endut una fotografia mental de Barcelona amarada pels colors impossibles de Gaudí, poblada de fidels que l'han acollit amb més seny que rauxa i difuminada per alguns nuclis inquietants legislatius. Però sobretot una imatge d'una Església petita però encara vital, identitària i il·lusionada. Catalunya serà secularitzada, però és l'únic lloc d'Europa on hi ha una església, avui ja basílica, en construcció. L'excepció catalana potser revesteix més incidència de la que imaginem. Gaudí jugava amb la llum, però no sabia que la seva ombra podia arribar a ser molt allargada.