Una campanya que comença, una etapa que acaba

Catalunya viu, des d'aquesta mitjanit passada, una campanya electoral que ha començat amb ressons de final d'etapa, bé sigui perquè totes les enquestes publicades fins ara atorguen una victòria còmoda a CiU, bé perquè la fórmula del tripartit que ha dirigit el país els últims set anys ara mateix és rebutjada sense gaires contemplacions pels seus principals promotors. Una cursa electoral que culmina una llarguíssima i tortuosa legislatura influïda de manera gairebé asfixiant per l'angoixa de l'Estatut al corredor de la mort del Tribunal Constitucional, una estada culminada amb una mutilació sense precedents no només de l'articulat sinó dels fonaments mateixos de l'autogovern català. Una tensa espera a redós de la qual s'ha anat desenvolupant una acció de govern menys tempestuosa pel que fa a l'entesa entre els socis que en la legislatura anterior, però amb una deficient capacitat de visualització de cara a l'opinió pública. Una tensa espera que ha anat despertant un sentiment de trencament amb Espanya, però també alhora cada cop amb més dispersió política per tal que aquesta desafecció amb l'Estat s'articuli en una proposta política amb aspiracions de ser majoritària. A la situació política s'hi afegeix una de les pitjors crisis econòmiques de la història recent, la pitjor des de la recuperació de l'autogovern. En el marc d'aquesta conjuntura, les proclames reclamant la necessitat d'un govern sòlid (o l'aspiració a intentar governar en solitari) són comunes als dos principals aspirants, i a hores d'ara semblen imposar-se a les consideracions marcadament més identitàries o socials. Uns missatges, per tant, que van més enllà de l'oferta de solucions per treure el país de l'atzucac: la garantia de l'èxit de les propostes, les receptes o les solucions han de venir donades, sobretot, per la capacitat de dirigir el país amb el mínim de servituds possibles. A setze dies de les eleccions, la cursa electoral catalana, a més, no és només una disputa entre partits pel favor dels electors sinó una lluita contra una abstenció que es preveu que pugui arribar a ser històrica. Una abstenció que pot deixar en evidència uns partits incapaços de mobilitzar una ciutadania fatigada i que alhora podria facilitar l'entrada de les formacions més minoritàries que han nascut de la força centrípeta de l'independentisme, en una convocatòria electoral que, cal no oblidar-ho, és la que, paradoxalment a les poques ganes d'anar a votar de la gent, té una oferta rècord de sigles. Comencen, doncs, la recta final d'un llarg procés que fa mesos que dura, amb un contendent destacat sobre el paper, amb poques perspectives d'alternatives aritmèticament sòlides i amb el fantasma de l'abstenció com a teló de fons.