Atur, problema per sempre?

El comportament de l'atur és diferent arreu. Del 2007 al 2009, a Espanya ha passat del 8% al 19%; a França, del 8% al 10%; a Alemanya, del 8% al 7%, i als EUA, del 4% al 10%, de les seves respectives poblacions laborals. Les circumstàncies econòmiques són diferents, les polítiques laborals també i els resultats demostren els efectes d'uns i altres. Als països on la crisi financera ha estat més lligada a la construcció, l'increment de l'atur ha estat més fort perquè aquest sector és intensiu en mà d'obra. A Espanya ha generat 800.000 desocupats. El mateix ha succeït als EUA i a Irlanda. No és el cas d'Alemanya, primer exportador mundial amb un sector industrial potent, on el nombre de desocupats ha baixat del 2007 al 2009.

Hi ha dues grans polítiques per mitigar els efectes de l'atur. Una és incentivar la contractació dels desocupats i mantenir el subsidi d'atur per un període extens per permetre la seva reincorporació al mercat laboral. Una altra, practicada amb èxit a Alemanya, és reduir la jornada laboral i fer que l'Estat pagui les hores no treballades, es permet així a les empreses mantenir els contractes laborals i no acomiadar. La primera pal·lia el problema una vegada succeït, la segona l'evita. El govern alemany ha pagat el 2009 l'equivalent de les hores que haurien treballat en un any 1,4 milions de treballadors que haurien entrat sense aquesta mesura a l'atur. Això representa un 4% de la seva població activa.

França, Itàlia i Espanya mantenen els subsidis d'atur per més de 100 setmanes, els EUA, amb un mercat més desregulat, les limita a 25. Amb independència de la injustícia que relativament representa la reduïda protecció que ofereix el sistema americà, és cert que limitar el temps en què el desocupat rep un subsidi incentiva a buscar feina. Als EUA, el nombre de treballadors que surten de l'atur és del 24% al mes, a Europa, entre el 8% i el 4%, però també la destrucció d'ocupació és més ràpida als EUA que a la UE. Com més llarg és el temps a l'atur més creix la dificultat de sortir-ne.

La legislació laboral europea va en paral·lel a una major dificultat per l'acomiadament que fixa quotes d'indemnització altes a Europa i quasi inexistents als EUA. Això ha portat al creixement de la contractació temporal: a Espanya el 30% de la població laboral. Els empresaris no volen tenir personal amb contracte indefinit pel cost de la indemnització en cas d'acomiadament i els sindicats els defensen a tots però per inèrcia més aquells que tenen contractes fixos i que treballen bàsicament a les administracions públiques o a les grans empreses en preferència dels acabats d'arribar al mercat laboral, com els joves o els treballadors de les petites i mitjanes empreses.

La corba Beveridge relaciona el nombre de desocupats amb el percentatge d'ofertes en el mercat laboral. Per sota del 2% d'ofertes, la corba és asintòtica, és a dir, l'atur es fa indefinit. Si no hi ha un cert nivell de demanda de treballadors que faci possible un mínim de sortides i entrades en el mercat laboral, l'atur creix de manera imparable i es produeix una separació entre els que treballen i els que no tenen feina que fa més difícil la creació d'ocupació.

Molts que han perdut la feina, quan tornin a treballar no ho faran en el mateix tipus de treball perquè aquest ja no existirà. Això en general significa una major qualificació professional. Sens dubte la millor manera de reduir l'atur és promoure la formació i la mobilitat geogràfica, comú als EUA i quasi inexistent a Europa.

L'atur és possiblement un d'aquells problemes que només es podran resoldre si acceptem que el futur ja no serà mai com el passat i que no es tracta d'estar dos anys esperant que tot tornarà a ser igual, sinó de preparar-se per entrar en un entorn econòmic i laboral diferent, perquè el creixement dels països emergents, el 25% de la població mundial, ens ha canviat el nostre escenari.

Es tractaria d'ajudar tothom, el subsidi d'atur és un dret indiscutible, però sobretot d'oferir possibilitats perquè aquells que estan realment disposats a treballar ho puguin fer encara que sigui en circumstàncies pitjors que abans de la crisi.

La frustració de no tenir feina, de no tenir dret a un salari digne, de no poder guanyar-se la vida decentment, és un origen de decepció, de manca d'estímul que és important que el treballador pugui ràpidament abandonar. Fa por pensar el que suposa de cost, d'angúnia, de destrucció d'il·lusions, que Espanya tingui 4 milions de desocupats.

S'ha d'actuar mirant als que fan polítiques més encertades que les nostres. Suècia, Alemanya, Holanda i Dinamarca són països exemplars respectivament pel treball dels grans i de la dona, la reducció de la jornada de treball, el treball a temps parcial i el treball dels joves. Copiem bé, millor que imaginar noves solucions potser “innovadores” però necessàriament arriscades. L'exemple de les polítiques ja aplicades amb èxit farà més fàcil convèncer els agents socials de quin és el camí a seguir de manera conjunta i compartida.