La boira

Cotxes als camins i als trencants i a quasi totes les raconades del bosc. En tot l'any, no n'hi havia hagut mai tants com en aquests dies. Tampoc no hi havia hagut mai tanta gent. Molt més silenciosa i discreta que qualsevol d'aquells boletaires de cap de setmana, la boira amanyaga cotxes, bolets i gent, vagareja entre suros i alzines, es deixa endur sobre els brucs, sobre els cirerers d'arboç, sobre els arítjols i les argelagues, beu de l'aigua d'octubre dels rierols i els torrents, s'esquinça com uns llençols fins de lli que s'haguessin anat desfibrant amb les tisorades d'un vent que ningú no nota. Núvols de terra que no arribaran mai al cel, enemics del sol i del soroll i de la pressa i de la llum del migdia. S'acosten unes eleccions que també han trigat molt. Avui, en aquest país, molta gent confia que arribi una sacsejada que fa temps que espera. Avui, en aquest país, molta gent també ja no espera res. No votaran, diuen. Però la gran majoria d'aquella gent que va participar en les consultes sobre la independència d'aquest últim any confia que el seu vot, aparentment inútil, s'hagi acabat escampant com la boira. Uns votaran Esquerra. D'altres, Reagrupament. Uns altres, Solidaritat. La majoria, Convergència. Però també alguns d'aquests últims –no se sap quants– es gronxen en la idea que hi haurà un canvi. I els d'Iniciativa? Sembla que siguin en un altre bosc, potser diferent del dels partits que no volen canviar gaire res, potser en el mateix bosc que aquests últims. Tampoc no se sap. Hi ha molta gent, però, que espera que passin aquestes eleccions per tal que s'aclareixi una mica tot. Que arribin els resultats i que es vegi el bosc. Que s'aixequi la boira.