Ereccions catalanes

Com serien unes eleccions catalanes en un país del tot sobirà? Fa unes hores que ha engegat la campanya electoral, i tot indica que tornarem a veure el xou de costum, amb blocs informatius reservats als partits, amb gent que clava sermons des d'un faristol solitari, amb uns i altres tirant-se trastos pel cap, i en general un teatre que, per sort, fomenta una certa somnolència sedant. Canviaria això? Una campanya seria una cosa més simpàtica, interessant, estimulant?

Molt em temo que no. A Catalunya compartim una deriva que es dóna arreu del món, des de Calcuta fins a Obeokuta, gràcies als fills de la gran caixa. És el tall de televisió el que mana; els deu segons de frase enginyosa i de mirada penetrant. La resta és pur farciment; no importa el caliu del públic, perquè el que compta és sortir a les notícies; i la clenxa o la corbata desplacen del tot els continguts o la sensatesa del missatge. En això, estaríem igual o pitjor.

Hi hauria, però, diferències. Per començar, la independència no seria un tema central, tal com és ara gràcies al president Montilla i altres que en fan el nus del debat. Amb un estat propi, tendirien a acabar-se els espanyolistes, i tots els partits serien independentistes. Com passa a Espanya o a Holanda o a Papua - Nova Guinea, ningú no voldria que Catalunya perdés la seva sobirania. No se'n parlaria, d'independència, perquè en aquest punt totes les forces polítiques estarien d'acord.

D'altra banda, tal vegada serien unes eleccions menys provincianes. No importaria gaire el que dirien els mitjans de la capital, els ministres de la capital, els taxistes de la capital (o sigui de la capital actual, que no és pas Barcelona). Ens centraríem en nosaltres mateixos, i a ningú se li acudiria mirar cap a Madrid per veure com ressona allà el nostre clam. No hauríem de suportar les opinions dels mandarins del país veí, que ara surten tothora pontificant sobre les nostres malifetes.

I potser, vés a saber, des de fora se'ns prendrien seriosament i tot. Tindríem aquí els representants de mig món seguint els nostres problemes i solucions. Els forans i els de casa tindríem clar que el parlament i el govern de Catalunya no eren de joguina, i que un cop elegits els polítics haurien de pencar de valent per retre comptes. Tot plegat potser faria trempar més, no pas per la naturalesa de la política i dels seus actors, sinó perquè seria un teatre una mica més creïble. Les ereccions virtuals donarien pas a unes ereccions més reals.