Fregar o no fregar

Fa dies que se sorprenen, s'exclamen i s'indignen perquè unes monges han fregat l'altar de la basílica de la Sagrada Família davant la complaença del Papa de Roma i de la munió de mossens que l'envoltaven. No sé per què tants escarafalls, la veritat, i encara els entenc menys quan surten de la boca d'uns mascles que dubto que mai hagin fregat res en sa vida, ni un plat, ni un vidre i ni tan sols la consciència, a la qual, a vegades, cal fer un bon dissabte. O de la boca d'unes congèneres que paguen una dona de fer feines (i no pas un home) perquè els freguin el pis. En fi. Les monges són dones obedients, n'han fet el vot, cal no oblidar-ho, i han de creure per tant la superiora, el confessor, el bisbe i el Papa de Roma, no sé si per aquest ordre. Fan el que els manen i molts cops estan contentíssimes de fer-ho, com aquesta acció revolucionària (pels efectes sísmics que ha tingut) de fregar davant del Papa, perquè segur que hi devia haver bufetades al convent per veure a qui li tocava esgrimir la baieta. I és que quanta gent ho pot dir que ha fet anar el fregall, fris fras, davant la màxima autoritat de l'església catòlica? Molt poca, és clar, i per això és un honor i un record de plenitud que recordaran tota la vida, diuen les afectades, i jo me les crec. I per què no me les hauria de creure? Però què es pensen, aquests que les critiquen tant? Que totes les monges són com la científica Teresa Forcades, com la literata sor Juana de la Cruz, com la mística Teresa d'Àvila o com la cultíssima, i ja desapareguda, Cristina Kaufmann, que fa una pila d'anys ens va estremir creients i no creients quan es va posar a resar en directe en un programa televisiu d'entrevistes que feia Mercedes Milà? (Sí, canalla, sí, la Milà feia fa anys i panys entrevistes intel·ligents a persones intel·ligents i les feia molt bé). No, és clar que no. De monges, n'hi ha de tota mena, i les que freguen també són filles del seu temps i de les seves circumstàncies i estan immerses en una dinàmica d'evolució-involució, d'acció-reacció, com ho estem tots en aquests moments i en diversos àmbits de la vida, com pot ser el de la nostra llengua, per exemple, que està molt pitjor, i amb més enemics interns i externs, que fa vint i trenta anys, i així estem, patint tots per veure com s'acabarà.

El català no ho sé, però les monges fregadores sí que s'acabaran, n'estic segura, algun dia, no sé si proper o llunyà. Però això serà només quan ho vulguin elles. Quan les monges diguin frega tu, Papa de Roma, que ets tu qui has empastifat l'altar, tot això s'haurà acabat. Com potser també ho diran les dones musulmanes que van tapades com si fossin monges preconciliars. Un dia han de dir, perquè tornaran a ser temps d'acció i evolució, i no pas de reacció i involució, fins aquí hem arribat i ja n'hi ha prou de mocador i de tenir un paper subaltern a la societat. Hi haurà alguna màrtir, segur, perquè els canvis poderosos no sempre són petits, com propugnava el sempre recordat Capità Enciam, sinó bastant grans, i ja se sap que no hi ha revolucions incruentes. Però ho aconseguiran, segur, i mentrestant els que no som ni creients però coneixem força bé l'església com a institució (i per això no ens va sorprendre gens ni mica contemplar per la tele les monges fregadores) el que hem de fer és fer-los costat en tot el que puguin menester. Aneu-vos-en en pau.