Maleïdes bicicletes
A vegades el polític, mirant l'horitzó imprecís, profereix un bell anhel: aquest país se civilitzarà, deixarem de ser nou rics i de semblar-ho, i llavors tots anirem en bicicleta perquè ciutats i carreteres ho facilitaran, deixarem el cotxe a casa perquè ningú no tindrà cap interès a veure'l, etcètera. Però fins llavors la bicicleta fa i farà nosa. La tradicional nosa als automobilistes, els grans privilegiats: pels carrers la bicicleta és vista com un intrús, com una excepció, i el biciclista s'hi sent insegur, permanentment amenaçat pel metall de les carrosseries. I la més recent nosa als vianants. La llei permet la bicicleta per sota els 10 km/hora als mateixos llocs que, posem, els cotxets de criatura; però el vianant ho ignora, veu el biciclista com un agressor i de vegades ho és: practicants de ciclocròs, etcètera, però llavors l'afer és educacional i policial. Per on ha d'anar, doncs, la bicicleta? Per la calçada dels cotxes s'arrisca a perdre-hi la salut –i la vida–; de més que amb les polítiques dissuasives, els ajuntaments compliquen expressament la circulació als cotxes, els condemnen al laberint perquè entrebanquen, de manera que el biciclista per fer mig km n'ha de recórrer dos i en perill. Si s'atreveix per voreres i illes de vianants i comercials,s'arrisca a ser escridassat i humiliat públicament. Com ho hem de fer, benvolgut Manuel Castaño (El Punt, 12)? Ai, que lluny que ens queda Amsterdam!
