‘Polònia' venç Catalunya
L'audiència televisiva és la mel de la política, i més encara en circumstàncies electorals com les presents. La bresca d'aquesta mel és a Polònia, un programa emmascarat d'humor que fa caricatura de la política i els polítics; una autèntica crònica política. El ressò de les emissions és tan gran que ha aconseguit que els personatges reals, alguns dels quals aspiren a governar Catalunya, acceptessin fer la paròdia de la seva paròdia; una mena de confirmació oficial del personatge de ficció com a autèntic protagonista, un certificat de credibilitat que molts espectadors, massa, ja els han concedit de fa temps.
L'humor de Polònia no és el de la sàtira despietada ni el de la crítica social; és blanc, aparentment innocent i no sempre equilibrat. El resultat és un èxit clamorós que ha creat un estereotip de la política catalana i de Catalunya molt poc encoratjador. Naturalment, res a dir del talent d'un programa de televisió ni de la capacitat de màrqueting demostrada en la seva última operació. La qüestió està en la mel i en les abelles en campanya.
On és el límit de la recerca de l'audiència per part dels polítics? A més de Polònia, en els darrers temps s'han succeït els cops d'efecte en diferents programes com La noria, Salvados o El intermedio, places difícils per parlar de política amb sentit. Segurament aquest límit és la capacitat del convidat de mantenir el seu discurs, la personalitat i la responsabilitat que li atorguen la seva credibilitat, i fer-les compatibles amb les característiques del plató, però sense rendir-se al guió. Exposar-se als perills de l'espectacle televisiu per explicar les seves propostes podria ser gairebé una obligació per als polítics; deixar-se empassar pel fenomen, una imprudència.
Es pot fer política i campanya electoral amb humor (vegeu l'espot electoral del PSC de jueus i romans). El que no és tan clar és que un governant o aspirant a ser-ho hagi de renunciar al seu propi paper, al seu jo polític, per obtenir uns aplaudiments i moltes rialles. Abandonant el seu jo es converteixen en paròdia. Els estudis d'opinió diuen que la política i la seva credibilitat pateixen una greu malaltia, cosa que permet pensar que qualsevol refredat podria agrejar l'afecció, encara que fos un cop d'aire de riure.
