Una ciutat vora la mar

Escriu Cuyàs Tolosa que, ara fa dues centúries, Badalona era formada per unes cinc-centes cases i la major part dels habitants es dedicaven a la pagesia i a la pesca. Al sorral, funcionaven les drassanes de Marcos Matheu i Pau Curet i fins quaranta barcasses atapeïen l'arenal. Eren bons temps per a una població oberta al mar i distingides famílies impulsaren els fills a cursar la carrera de marina, abans que la guerra del francès trastoqués el comerç mariner. Amb tot, a meitats del segle dinou la platja badalonina havia recuperat l'activitat, quan tres drassanes treballaven a preu fet i el mestre d'aixa Nicolau Pica construí les pollacres rodones (goleta) batejades amb els noms de Maria Assumpta i Nicasia. Al 1870 hi havien registrades 150 barques i, quan el calendari girà el full del segle, del sorral sortien a pescar més d'un centenar de barques amb cinc-cents pescadors, a més de tots els que negociaven amb la pesca. L'economia pesquera era força potent. Talment, un apunt d'història.

És normal que en l'imaginari de la gent de baix a mar el somni d'un port pesquer anés agafant forma, més quan el procés d'industrialització modernitzà l'art de la pesca i requerí abrics marins i equipaments complementaris. El Pla Fradera venia amb un port sota el braç, però arribà tard, en moment de crisi pesquera i amb la Guerra Incivil a les portes. Del port republicà al port franquista passaren quaranta anys, temps suficient per alimentar una visió esbiaixada de la realitat social badalonina, quan el projecte faraònic del conegut com Port Antoja Vigo potenciava l'equipament esportiu i atemptava contra el paisatge urbà i l'equilibri ecològic. Per demés, la percepció de la fi del franquisme donava ales als moviments democràtics que interpretaren l'oposició al port com una manera de debilitar al règim.

La història més recent potser és prou coneguda, quan l'ajuntament democràtic tenia un deute amb la gent de mar, però en una època de franca reculada de l'economia pesquera a Badalona. Dic prou coneguda, tot i que potser hauria de dir per sort poc coneguda. El resultat final és el Port de Marina, construït on calia i objecte de la penúltima batalla que ha anat minant l'esquerra badalonina. D'altra banda, un port amb molts clarobscurs i governat sense transparència i al marge de la ciutat. El cas Pretòria, ara fa un any, escenificava la desconfiança col·lectiva a una gestió massa oculta i obria molts interrogants de futur.

Contra tota previsió, el nomenament de Francesc Panella com a nou gerent de Marina Badalona ha donat un tomb a la filosofia de la gestió portuària i, sobretot, a l'implicació de l'equipament en el projecte general de ciutat. El port badaloní adquireix consciència del seu paper social i de la coartada per la que fou dibuixat. La Confraria de Pescadors troba lloc al conjunt portuari –un port pensat per abrigar als pescadors de la ciutat, que al final havien quedat fora– i finalment inaugura la llotja i es sent acollit en el conjunt. L'Escola de Vela obrirà les portes el proper gener. La possible implantació d'una oferta gastronòmica i de lleure competitives poden popularitzar el nou espai i fer-lo permeable, molt ajudat per la definitiva reordenació del passeig marítim i el flamant funcionament del museu del còmic. I, encara, el recuperat traç del canal, singularitat urbanística que n'augmenta l'atractiu, tot i quedar pendent el desenvolupament de la corona urbana que l'envolta. Un projecte de port obert a la ciutat per recuperar la vocació marinera badalonina.

Un port ciutadà amb vocació de servei metropolità i fins i tot d'abast superior, quan pot vendre les seves potencialitats molt més lluny de l'entramat comarcal. Talment, un repte de futur, on podrà netejar la cara d'una història a vegades fosca, fins especulativa, de la qual cal fer net i refer tots els ponts de diàleg.