La democràcia en perill

L'onada de conflictivitat a França ha sorprès bona part de l'opinió pública. També ha rebut crítiques d'una opinió publicada procliu a ajustar el discurs a les exigències del pensament únic. Tanmateix, el que succeeix als nostres veïns no és de fàcil interpretació. Més enllà d'una societat altament polititzada, de viure la mitologia communard i soixatehuitard, els francesos han ocupat el carrer per expressar el seu malestar profund en comprovar com la retòrica republicana contrasta amb la realitat d'un govern despòtic on no resta espai per a la participació ciutadana.

Al llarg dels darrers mesos gent de diversa edat, condició i orientació ideològica ha manifestat la seva ira amb múltiples referències a 1789. Des de la comparació de la sofisticada primera dama amb Maria Antonieta, fins a la impunitat de la nova aristocràcia dels negocis arran de l'escàndol Bettencourt-L'Oréal (on els nous privilegiats són eximits, a la pràctica, de pagar impostos), els francesos perceben la democràcia actual com un frau, car la voluntat popular és ignorada i menystinguda en les decisions del govern. El retard de l'edat de jubilació és la gota que ha fet vessar un got ja ple quan l'Assemblea, tot contravenint el vot contrari en un referèndum, acabà per signar el tractat constitucional de la Unió Europea. La ciutadania es veu exclosa en la presa de decisions polítiques, i percep que el que s'esdevé a l'Elisi és una mena de cop d'estat silenciós, on el “tot per al poble, sense el poble” substitueix la inscripció republicana de “liberté, egalité, fraternité”.

Una lectura optimista (i ingènua) podria fer preveure una efervescència revolucionària al país veí, tot fent ressuscitar els antics espectres del 68. Malauradament, els fantasmes del maig francès són al govern, tot defensant uns interessos de classe que disten molt d'ésser generals. En aquestes circumstàncies, i tenint en compte que assistim a un procés global, és més probable que aquesta situació d'irritació política pugui expressar-se vers moviments autoritaris, egocèntrics, relacionats amb els valors i les pràctiques de la ultradreta, molt de l'estil del Tea Party. Perquè en un context d'atomització social i individualisme, de desorientació moral i impotència de les esquerres, grups d'inspiració reaccionària amb facilitat per canalitzar la ira contra enemics concrets, disposen d'un terreny adobat. No seria la primera vegada. La crisi de la primera postguerra mundial reconvertí democràcies ineficaces a l'hora de satisfer les expectatives populars en règims autoritaris amb dosis legitimadores de populisme. I, malauradament, la fallida ideològica –i la incapacitat de formular alternatives– dels partits d'esquerres permet cedir la iniciativa a tot aquest conjunt de forces irades i creixentment ressentides contra una democràcia incompleta incapaç d'oferir un benestar suficient.

Santiago Niño Becerra, el polèmic economista que va preveure el crash financer de 2008 i que vaticina una caiguda encara més dramàtica enguany, considera ben fonamentadament que aquesta situació degenerarà precisament en un autoritarisme polític i una degradació de les llibertats individuals i col·lectives. Mantenir l'ordre en una situació de caiguda dramàtica dels nivells de vida i creixent exclusió social, pot portar els governs a violentar l'estat de dret. No cal disposar de capacitats endevinatòries. La retallada dels salaris dels treballadors públics, la imposició de la reforma laboral, els canvis en el sistema de pensions, és això, un cop d'estat incompatible amb la pròpia constitució. La democràcia que tant s'enalteix és destruïda pels seus representants en plegar-se davant els interessos de les grans fortunes. Perquè són aquestes, com ho demostra una recent investigació dirigida per Robert Reich, antic secretari de Treball de Clinton, les veritables responsables de la crisi. I és la seva col·lectivització l'única solució viable.