Això d'Europa no té remei

Un bon dia, els profetes de l'europeisme van pensar que els tractats de lliure comerç quedaven curts si no hi havia també una moneda única que facilités la consolidació d'un gran mercat alliberat de la servitud financera del dòlar. Com que una moneda única en el context d'una Europa diversa i complexa podia acabar com el rosari de l'aurora si no s'establia un control centralitzat i una certa homogeneïtzació econòmica, els països que aleshores formaven part de la UE es van sotmetre a les reformes financeres i legislatives necessàries per situar-se en un nivell comú.

Els canvis que aquesta transformació va comportar –bàsicament la cessió de sobirania legislativa als organismes europeus– va ser presentada com un projecte polític que tenia com a fita la unitat europea. És a dir: s'iniciava el camí per intentar sumar elements no sumables o, dit d'una altra manera, es pretenia desafiar l'ordre lògic de les coses i començar la casa pel teulat. En canvi, qualsevol observació mínima del principal rival d'aquesta iniciativa –els EUA– podia mostrar com la fortalesa de la seva moneda era una conseqüència directa d'una economia extraordinàriament sòlida i aquesta, d'una fortalesa política inqüestionable. Tot el contrari del que es plantejava en el nostre continent, on per acabar d'afegir-hi més dificultats, s'anaven fent successives ampliacions d'estats membres fins a oferir un mapa polític i econòmic tan poc homogeni com el que reuneix en un mateix espai de 27 nacions, països i economies tan diferents com, per exemple, Alemanya, Suècia, França o Gran Bretanya (que ja no va acceptar perdre sobirania financera i monetària i per tant no és a la zona euro) d'una banda, i l'Estat espanyol, Irlanda, Grècia, Portugal i Itàlia de l'altra, o els països de l'Est a una distància encara més considerable. Per salvar aquestes diferències hi havia cap altra via que un endeutament proporcional a la distància del nivell comú? Rotundament, no. Els intents d'intervenció europea en les economies estatals amb més dificultats no són, doncs, res més que un intent desesperat d'evitar la fallida del projecte, d'altra banda inevitable com més som i més dies passen.